Revindicació

Cadascun dels tres-cents seixanta-cinc (o seixanta-sis) dies de l’any és “universal” i, amb questa denominació, les Nacions Unides el van assenyalar, amb el pas del temps, per recordar, i també reivindicar accions contra un problema o xacra que afecta el món, o una bona part de les societats actuals.

Alguns són ben coneguts per tothom, com el vuit de març o el primer de maig, però la gran majoria passen desapercebuts per a qui no es prengui la feina d’una consulta al senyor de les xarxes que ho sap tot. Entre els segons, descartats persones i entitats especialitzades, hi ha el d’aquest diumenge (en contra) del treball infantil.

Gairebé en la posobra, Unicef xifrava en 121 milions els petits i petites que continuen explotats/des laboralment al món. No és difícil recordar alguna o algunes grans transnacionals que es beneficien d’aquests abusos, i que han estat denunciades reiteradament, sense que les denúncies hagin servit, pel que sembla, per reduir-ne els èxits de vendes ni els rendiments.

Al “primer món”, com s’acostuma a nomenar, semblaria que aquest fenomen és ja exclusiu del “tercer”, però encara queden restes al nostre voltant, potser ben a prop en el temps, si no en l’espai. A la dècada dels setanta del segle passat, un mestre “nacional” de primària de Jaén confessava amb tristesa i mala consciència que, arribat el temps de la recollida de les olives, feia els ulls grossos a les absències dels alumnes, que en la resta del curs controlava estrictament, perquè ja sabia on eren alleujant la penúria de les famílies amb la ben magra paga de la canalla incorporada a la recol·lectora.

En el sector primari, a la pagesia –per molt que oblidem sovint aquí que era el predominant, si no gairebé únic fins a la dècada dels seixanta passada–, els nens s’incorporaven ben aviat a les dures feines del camp, si els pares o algun benefactor no els permetien “anar a estudi”, mentre la germana, o germanes, com a alternativa “anava a sevir” des de l’adolescència, i sovint a l’estranger.

Encara no fa tant, a l’Estat veí del sud l’ensenyament obligatori acabava als catorze anys i aleshores els i les que no volien, o no podien per l’economia familiar, començaven el currículum laboral, i encara sort si els patrons començaven a complir amb la normativa, inclosa la cotització a la seguretat social.

Padrins i padrines, molts més dels que recorden o han escoltat les seves “batalletes” o “sermons”, començats indefectiblement amb la frase: “Jo a la teva edat...” I si no tota la raó, s’exprssen amb total veritat.

En temps o encara els deures anaven al davant –almenys en el temps– del dret, era obligació del fill o de la filla, si més no moral, ajudar els progenitors durant tot, o bona part, del temps lliure. També molts padrins i padrines en poden donar testimoni, per vivències personal.

Avui, en els espais d’economies que diuen desenvolupades, l’ensenyament obligatori arriba als setze anys i el debat social sobre la joventut hauria estat impensable abans del boom turístic i econòmic: ara es planteja que, si el límit per començar legalment una vida aboral són els setze; si a aquesta edat a més d’accedir al treball remunerat ja es poden conduir vehicles, segons quins i segons en què condicions, no és hora de situar la majoria per a tot, vot inclòs, també als setze?