Han passat 15 dies del traspàs del pare, Joan Bernet Salvadiego

Avui des d’on soc i fins allà on siguis tu desitjo que t’arribi clar i net el que en vida no has volgut escoltar.

I si encara estàs fugint, demano a l’univers que t’aturi i et faci virar cap aquí.

No he fet un poema, no busco ordre ni concert.

Només necessito buidar aquest sentiment i d’una vegada fer net.

Jo era la nineta dels teus ulls, ho recordo molt bé, i així com quan bufa el vent, en un crit d’ofec, no hi va haver nineta, ni ulls, ni sentiment.

Ni a la meva pubertat, ni a la primera alenada dels teus nets

Ni a les llàgrimes pel dol, ni per riure a cor ple,

Ni tan sols per fer un ball a la festa del Roser.

Mentre jo alimentava l’esperança del retorn, mai hi vas ser.

No sé si el que sento és enyor, tristesa o decepció. Només sé que no hi puc posar nom.

On és el balanç de la vida, on són els intens de conciliació, què n’has fet de l’amor de pare, on has guardat els records?

No sé si el teu silenci ha estat basarda, vergonya, covardia, amor propi, deixadesa o orgull.

Ara ja tant hi fa, també te l’has endut amb tu aquest detall.

Em devies una conversa, una mirada, un somriure...

Em devies ser el meu pare i l’avi dels meus fills,

M’ho devies perquè jo comptava amb tu, i perquè en el fons havia de ser així.

Mentre escric aquestes línies, soc a voltes l’adolescent que vas menysprear, la mare inexperta que et necessitava i la dona que tot lluitant intenta pair i acceptar.

Has marxat amb aquest deute envoltat de misteri. Ens has deixat amb un no-res, ni una nota, ni un digues-li que... ni un intent... Res.

Un missatge buit? No, un missatge incert, potser un no necessito veure’t, un ja és massa tard o un tot està bé.

Sigui com sigui, res és massa poc per a tota una vida. I massa buit per a la resta que viurem.

Tu ho has ajornat tot per demà. Però el demà i el destí ja t’han atrapat.

I és possible que jo hagi de passar per aquest camí escabrós per ser millor persona, tot i que ara per ara només veig crueltat al fet de tenir-te tan a prop i tan distant.

Al capdavall, esgotades les opcions, ara em toca a mi reconduir aquest sentiment sense nom.

No sé quantes vegades podré suportar la immensa soledat que nia quan algú em diu en silenci que no m’estima tant. Però si el secret de la vida és aprendre i aguantar, aguantaré qualsevol envestida, és clar.

Al cap i a la fi, vulguem o no, l’endemà de qualsevol dia fosc torna a sortir el sol i amb ell anem esculpint el nostre torn. I si el darrer moment m’ho permet vull sentir el plaer d’haver estimat sense límits, de respirar pau i marxar amb tendresa.

Per això avui només puc desitjar-te que aprenguis de mans de l’univers allò que aquí no vas entendre. I que en la teva propera vida facis més feliç qui t’envolta que a tu mateix.

I apresa la lliçó jo no m’esperaré que el demà i el destí m’atrapin amb tot per dir, aprofitaré cada moment per agrair a qui m’envolta que sigui a la vora del meu camí.