Jordi Bonet, ímpetu cultural

Quan Jordi Bonet Armengol (Barcelona, 12/5/1925-Barcelona, 20/6/2022) va néixer, el seu pare, Lluís Bonet Garí, de trenta-un anys d’edat, acabava de formar equip feia un parell d’anys amb l’arquitecte Josep Danés i l’etnòleg Josep Maria Batista i Roca per a endinsar-se en l’estudi de la masia catalana, sota l’auspici financer del providencial mecenes Rafael Patxot. Els tres ho feien com a socis del Centre Excursionista de Catalunya i la tasca de recór­rer país i catalogar masies va donar un resultat que encara avui en dia és un tresor gràfic i documental obligat per qui vulgui saber de l’arquitectura vernacla catalana, com ara masies, cases fortes, barbacanes, ermites, rescloses, molins. Lluís Bonet, arquitecte, de ben segur faria notar de ben petit al seu primogènit fill Jordi l’amor per les fesomies de l’arquitectura popular i també de la modernista. La mare de Lluís Bonet, Candelària Garí, era filla de Sant Miquel del Cros, al terme d’Argentona, nascuda a la masia i casa pairal dels Garí, on ell també va néixer i que fou demolida per construir l’actual, d’estil modernista, obra de Josep Puig i Cadafalch feta entre 1898 i 1900.

El pare del Jordi Bonet tingué una intensa activitat projectista com a arquitecte del noucentisme, però se’l recorda més per formar part de l’equip d’arquitectes, amb Isidre Puig Boada i Francesc Quintana, del temple de la Sagrada Família de Barcelona des de l’any 1962 i per ser-ne l’arquitecte director de 1974 a 1983. Un parell d’anys més tard, el seu fill Jordi acceptaria el repte de continuar la direcció de les obres de la Sagrada Família, tasca que desenvoluparia fins l’any 2012, però continuant fins a la mort com a arquitecte emèrit i assessor del patronat. Ell seria qui faria, el dia 7 de novembre de 2010, la salutació i entrega al Papa Benet XVI de la clau de la basílica. Ara que ha marxat, ens ressona la seva veu aplomada d’aquell diumenge: “Santedat, em plau de mostrar la joia de tots els que hem treballat per aixecar aquest Temple, per la vostra presència, tot donant gràcies al Senyor que ens ha salvaguardat d’accidents tants i tants anys per aixecar-lo i que una obra iniciada per nosaltres, els catalans, és avui universal, ja que es continua amb aportacions de tot el món. Un arquitecte genial n’ha fet un lloc de lloances, d’acció de gràcies i de pau, on a través de l’art es pot transmetre i aprofundir la fe cristiana a gent de tot el món. Fa més de 80 anys que Antoni Gaudí morí, però ens deixà tots els elements arquitectònics que han permès cobrir i deixar plenament realitzat el que somniava.”

Home inquiet, actiu de la cultura catalana, minyó de mossèn Batlle, promotor de l’escoltisme catòlic a Catalunya i Espanya i sobretot excursionista ple d’entusiasme i amor a la muntanya. Era soci des de 1944 del Centre Excursionista de Catalunya, actualment amb el carnet número 8, entitat de la qual en fou vicepresident. El seu tarannà vital i de fer feina pel país, el va portar a ser membre del patronat de la Fundació Gala-Salvador Dalí, del Col·legi d’Arquitectes de Catalu­nya, de la Junta de Museus de Catalunya, de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (també president), del Temple expiatori de la Sagrada Família, de la Fundació Pau Casals, de la Fundació Lluís Domènech i Montaner, de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, de la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, de l’Orfeó Català, de l’Orfeó Gracienc i d’Òmnium Cultural (també vicepresident). I fou com a vicepresident d’Òmnium, quan per primera vegada vaig poder notar de viva veu, el seu ímpetu cultural. Era l’any 1991 i l’Esteve Albert acabava de celebrar al Cros d’Argentona un homenatge a Lluís Bonet, aleshores de 97 anys (moriria el 1993 als 99). A Oliana l’Albert també volia muntar aquell estiu un homenatge a mossèn Albert Vives, celebrat la tarda del 13 de juliol, i hi convidà el Jordi Bonet com a vicepresident d’Òmnium. Aquest arribà a l’acte amb una embranzida i un notori sentiment de gratitud envers mossèn Vives i la seva feina en pro del català a través d’Òmnium Cultural a l’Alt Urgell. Encara notaria més la capacitat de feina i de delit per la cultura catalana del Jordi Bonet, un parell d’anys més tard, quan vam lligar amb l’ajuntament d’Oliana la compra a l’antiquari tarragoní Agapito Franquet d’El Museu, la medieval casa Solans del carrer Cavallers, amb la intenció de fer-hi un centre d’estudis amb el fons de l’Esteve Albert. “Per l’Albert tot”, ens manifestà el Jordi Bonet, fins i tot oferint-se per fer els plànols amb l’ajuda de la seva filla Mariona, en aquella època arquitecta establerta a Ponts.

Justament, en celebrar el centenari de l’Esteve Albert, el vam convidar a l’acte d’Argentona, el 18 d’octubre de 2014. Ell i la seva esposa Mariona Agustí acabaven d’arribar de Nova York, on va anar a mirar “encara una vegada més, la volta catalana del metro, feta en alguns trams a sardinell”. Estaven cansats, però cap a Argentona a parlar-nos amb expressiva joia, de l’amic Albert. La mateixa força expressiva, que des del seu cap sempre pensant i ajudat per un moviment de braços ara ja inoblidable, encomanava fos en conferències, fos en llargues hores de detallada visita a la Sagrada Família, fos en trobada amical, encara li vaig notar i agrair a Solsona el novembre de 2016, en una jornada sobre capellans erudits celebrada al Museu Diocesà. En presentar-li la Clara Arbués, delegada de patrimoni del Bisbat d’Urgell, i l’historiador Carles Gascon, de seguit els relatà ple d’entusiasme la troballa, l’any 1949, quan restaurava Sant Marcel de Planès, de la lipsanoteca i el pergamí de l’acta de consagració pel bisbe Oliba de Vic, a més de l’ara d’altar. La vivència i el proposar que el 2018 (Mil·lenari d’Oliba) hi hagués un acte de recordança, ens la va transmetre amb gust, elegància, i amb aquell ímpetu i aplom.

Dimarts passat, en saber-se la notícia de la seva mort, es va escaure de ser amb uns amics a Bolvir. Temps rúfol i refrescada i de seguit una mirada cap a Alp i la Molina, on ell tan feliç era esquiant i parlant-te d’anar a esquiar. El seu record ja hi és per sempre a la muntanya alpina de Cerdanya, i a la Sagrada Família i a tants altres llocs i cors. Una frase seva, definitòria, ens ajudarà a saber-lo com era, diligent i compromès, indefallent: “He procurat conservar la ‘paciència activa’ que em va recomanar Joan XXIII. Tot ho he fet amb esforç, il·lusió i estima.” Que per molts anys el puguem recordar.