Limitació

El “penúltim” invent en la guerra al cotxe de l’administració Marsol a la capital ha estat l’anunci que als parquímetres del seu ter-ritori només es pugui pagar amb targetes bancàries. Potser han pensat que, així, el ciutadà/na conductor/a no haurà d’anar previsorament proveït de xavalla o bitllets petits a la butxaca.

Tanmateix, del que es tracta és d’una limitació. Perquè fins ara, a la majoria –per no dir la totalitat– de parròquies, totes les màquines destinades automàticament a la mateixa finalitat han ofert i ofereixen la doble possibilitat, de fer servir targeta o efectiu, a voluntat de l’usuari.

Potser un altre dels beneficis que es pretén obtenir és deslliurar els i les agents de circulació de recaptar i transportar el metall que, per acumulació, pot arribar a constituir una càrrega feixuga. Però semblaria que han oblidat el col·lectiu social feble de la gent gran, que troba dificultats serioses per afrontar qualsevol automatisme, preprogramació, fins i tot si no arriben als misteriosos laberints de la informàtica.

L’edat –diuen, i amb raó– no perdona. I no cal fer anar gaire lluny la imaginació per recrear la imatge del padrí o la padrina com intenta seguir, a la pantalla o en gravació de veu, les instruccions sobre tarifes, terminis i càr-recs a acceptar al compte ban- cari.

Val a dir que les participacions espontànies, limitades en nombre i al perfil de lectors d’un mitjà, en general coincidents amb la seva línia editorial, indiscriminades i sense classificar, impedeixen radicalment considerar aquestes mostres com un estudi sociològic amb tots els ets i uts per poder-lo acceptar com a rigorós i fiable.

I tanmateix, alguna cosa ens diu que més del noranta per cent dels centenars d’opinions manifestades fins al darrer dijous siguin per rebutjar la mesura comunal. De vegades potser sorgirà en algú la temptació d’imaginar les reaccions d’aquell inoblidable “advocat dels pobres” davant algunes decisions polítiques del grup que presideix la filla.

El suggeriment més automàtic que surt, a la vista d’informació i enquesta és que, durant una temporada de durada suficient, alguns “urbanos” i “urbanes” rondin atents pels carrers, de parquímetre en parquímetre, oferint-se a la ciutadania o als visitants, i especialment als i les que “pentinin canes”, per resoldre els dubtes i dificultats per seguir o complementar les instruccions de les màquines.

I que consti que en cap cas no mereixen crits, ni retrets, aquests servidors públics, si algú el –o la- troba en el moment d’estendre una “recepta” per deixar-la al parabrisa del seu vehicle.

El canvi climàtic és una realitat i que una de les causes importants de la contaminació és la crema de combustibles fòssils només la discuteixen, o la neguen, els membres de col·lectius escèptics minoritaris on coincideixen amb “terraplanistes” i una gran varietat de revisionistes de tota mena.

La reducció del trànsit dels vehicles privats, tan sobreabundants en aquestes valls, hom diria que no es pot resoldre amb més carrers reservats a vianants o petits entrebancs com aquest dels parquímetres, sinó amb la implementació d’alternatives eficients, com ara el transport públic, que darrerament es promociona tant, i semblaria que bé.