Conclusions de la cimera de Madrid

Dijous es va acabar la cimera de l’OTAN a Madrid, una reunió que té lloc aproximadament cada 10 anys.

En les conclusions d’aquesta edició destaca principalment el reconeixement dels errors comesos en la precedent, que es va celebrar el 2010 a Lisboa, en la qual es va definir Rússia com a “soci estratègic” i se li va atorgar un estatus preferencial.

L’error va ser dels grossos, perquè va ser aprofitat per Putin, que ja feia uns quants anys que estava al poder i que va veure sense càstig la seva invasió de Geòrgia dos anys abans (2008), on encara ocupa avui la província d’Abjàsia.

Amb la inacció d’Occident i el comportament benvolent de l’OTAN, Putin es va veure enfortit en els seus desitjos expansionistes i 4 anys més tard va envair Crimea.

Per als qui no la coneixen, Crimea és la perla del mar Negre. La primera vegada que la vaig visitar em va recordar la Costa Brava de la meva infància, encara en un estat natural, poca edificació i una extraordinària combinació de mar i mitja muntanya.

Rússia va deportar els tàtars (habitants autòctons de Crimea), la va poblar d’immigrants russos i hi va celebrar un vergonyós referèndum amb la finalitat de jus- tificar la seva propietat sobre el territori.

Tota la comunitat internacional va condemnar la invasió de Crimea, però una vegada més no s’hi va fer res, de manera que com que menjant ve la gana, Rússia va llavors iniciar l’apropiació de la província ucraïnesa del Donbass, limítrofa de la Federació Russa, inundant-la de “voluntaris”, que en realitat eren militars russos i mercenaris dels batallons d’extrema dreta Wagner que durant 8 anys han mantingut un front separatista en la regió més industrial d’Ucraïna.

En aquesta ocasió, l’excusa va ser que els habitants d’aquesta província tenen com a idioma la llengua russa. És com si, per exemple, França envaís Bèlgica amb l’argument que els belgues parlen francès. O també seguint aquesta teoria, Suïssa no existiria perquè hauria estat ocupada pels alemanys, francesos i italians, que en reivindicarien la propietat, ja que els suïssos no tenen un idioma propi.

La passivitat occidental va propiciar l’intent annexionista d’aquesta rica regió, on Putin distribueix passaports russos gratuïts als qui prefereixen no ser exterminats.

Això ens porta al fatídic 24 de febrer d’enguany, quan convençut de poder actuar impunement una vegada més, les tropes de l’exèrcit rus varen entrar a Ucraïna portant dins els tancs vestits de gala per efectuar una previsible desfilada de la victòria, perquè suposadament l’operació havia de ser ràpida i fàcil.

La ferma reacció del president Zelensky i l’heroica resistència del poble envaït, acompanyat del gir efectuat per les potències occidentals, que varen dir “prou” i varen decidir un ajut massiu i incondicional a Ucraïna en la defensa del seu territori, han marcat un irreversible rebuig de l’expansionisme post soviètic.

Totes aquestes circumstàncies ens han portat a la complicada situació actual, i finalment Occident s’ha convençut de l’enorme perill de deixar un boig megalòman fer i desfer les seves aspiracions al seu antull.

Les conclusions de la cimera de l’OTAN no deixen dubte. Ucraïna, que ho paga amb l’incalculable preu de la sang dels seus habitants, serà la frontera final que marcarà el límit del somni d’un malalt dement.

Per a la solució del problema presentat, a l’hora actual només podem entreveure dues úniques opcions:

1- Per a Ucraïna, guanyar o morir, perquè sembla manifest que Rússia desitja una exterminació absoluta del seu poble, una annexió total i convertir-la en una província subordinada.

2- Òbviament, la fi de la guer-ra i un pacte, una quimera actualment, a causa del tacticisme dels oposants, que abans necessiten obtenir una posició favorable per negociar amb garanties.

Però per a aquesta negociació serà imprescindible que Putin ja no sigui al comanament de la Federació Russa, perquè la seva crueltat ha anat tan lluny que la seva interlocució ja és inviable.

Vull creure que tots som conscients de l’extrema gravetat de la situació actual, i segons la meva opinió, ho escric sense embuts ni falses contemplacions, en aquest context la mort de Putin seria el més beneficiós.

* Antoni Zorzano Riera, Cònsol honorari d’Ucraïna al Principat