La veritat

Crec que hi ha pocs dubtes que si Jesucrist aterrés de nou en el nostre planeta aniria fent bona feina fins al moment de convertir l’aigua en vi. Una maniobra d’aquestes característiques actualment li portaria com a conseqüència immediata una campa-nya ferotge a Twitter acusant-lo de fomentar l’alcoholisme. Per molts miracles previs que hagués pogut acreditar, la seva irresponsabilitat seria afusellada sense pietat perquè ara ja ningú no s’emborratxa (sic). I com que aquest fet seria previ a d’altres miracles, el pobre Llàtzer hauria de renunciar a les seves possibilitats de deixar de ser fiambre. Ben mirat, la campanya #WaterforWineMatters faria reflexionar Jesús convenientment assessorat per algun spin doctor (Judes podria ser el patró d’aquest gremi no?), i el més probable és que s’estalviés una bona part dels patiments posteriors, crucifixió inclosa. Ja em permetreu la introducció, però ficar-se en temes religiosos sempre ajuda a començar un article. I més si l’escriu un boomer flotant com pot, al bell mig del mar durant aquesta tempesta amb aparell electrònic, no elèctric.

Sigui com sigui, aquí som. Continuo.

Fa uns dies més de dos milions de persones es van reunir a Twitch per seguir una vetllada de boxa en què els púgils eren persones famoses per crear continguts a Internet, però no boxejadors. També hi havia el cantant David Bustamante (gracias por este sueño). Fa anys que la televisió convencional no programa boxa professional perquè diuen que resulta molt violent. Alguns canals de pagament ho fan sovint a hores intempestives. Els streamers d’èxit dicten les seves pròpies regles, però el producte que comparteixen es nodreix de la necessitat d’anar rebotant en les seves pròpies parets. No és ben bé endogàmia. És independència. Tal com sona. No volen matar el pare, simplement l’ignoren. Els nombrosos boxejadors que es deixen l’ànima entrenant-se a Espanya ara mateix només poden aspirar a viure una vetllada com l’organitzada per Ibai Llanos a l’Olímpic de Badalona si aspiren a un títol mundial i combaten a Las Vegas. I potser ni així. L’esport d’Alí, Sugar Leonard o Mano de Piedra Durán serà per a molts joves que van vibrar amb l’esdeveniment, el que fa l’andorrà Spursito, que va rebre un cinturó de campió plorant sobre el ring. En dos dies (o ja mateix), als joves els farà més gràcia veure una patxanga de solters-casats d’streamers que la final de la Champions.

Em sembla bé? A mi tot em sembla bé. Continuo.

Als Estats Units les dones no podran avortar lliurement en tots els estats. De mica en mica i com el suro, a les xarxes comencen a flotar les reaccions de persones que troben que la involució és perillosíssima (ho és). La dinàmica és la de Black Lives Matters en què arriba un moment en què sembla que algú que està baixant les escombraries en plantofles a les 22h13 a Sispony ha de sentir-se interpel·lat per aquesta realitat opressiva. Curiosament, la mateixa realitat que tenim aquí a Andorra coaccionats pel Copríncep Episcopal. Tothom, jo el primer, vam empatitzar amb Black Lives Matters, però si la dinyen tot de negres subsaharians intentant entrar a Espanya no m’atabalis que no resulta senzill de quadrar amb un bon hashtag. Això sí, nosaltres no som racistes, ni parlar-ne. I si ara mateix es fes una cursa solidària per ajudar els negritus, ens hi apuntaríem tots.

Estic bé. No patiu. Segueixo.

A tot això a Ucraïna la gent va morint, ja fa dies. Massa perquè la majoria aguantin la bandera ucraïnesa als seus perfils a les xarxes. Normal. Pel camí queden una pila de dies mundials en què ens hem de posicionar. I és que ser considerat estressa molt. No tinc gaire a dir, de nou, sobre la guerra. Ni sobre Putin. Ni sobre els russos. L’únic que em crida l’atenció és que assistim a una guerra en què el país invasor no utilitza les armes que li haurien donat la victòria en 3 dies. És com si el Barça de Guardiola sortís a jugar sense Messi, Xavi i Iniesta o els Bulls sense Jordan i Pippen. Es van matant de mica en mica. I ens ho anem mirant amb més atenció que si fos a Àsia, cert, però no crec que hi hagi ni un sol lector d’aquest article que s’hagi dit a si mateix “vaig a donar els diners que gastaríem en les vacances familiars per ajudar el poble d’Ucraïna”.

Tot en ordre. Continuo.

Movistar + em proposa un documental sobre el grup espanyol Locomía, que va tenir una certa fama a principi dels 90. La gènesi del grup és la festa nocturna d’Eivissa. La seva estètica era singular i feien anar amb mestria uns enormes ventalls. El documental narra el culebrot de la història del grup i subratlla com el productor i mànager del grup els va obligar, per contracte, a no poder dir que eren gais. A ser ambigus públicament respecte a la seva sexualitat, vaja. Com a contracte és inacceptable i degradant, com a objectiu, de difícil compliment, perquè els xicots no tenien inconvenient, i bé que feien, a fer anar ploma i glamur amb molt bon estil. El documental de Locomía i una entrevista a RTVA que vaig veure a l’exnedador Hocine Haciane em van fer pensar en un tema al qual dono voltes de fa anys. A la política andorrana hi ha unes quantes persones homosexuals. Se sap. Diria que no se’ls jutja i que no els resta vots. I aleshores per què molts d’ells, no m’atreveixo a dir tots, no van als mítings electorals amb les seves parelles? O per què no recordo haver vist ni un sol d’aquests càrrecs xerrar amb total naturalitat d’aquest tema? Aspiro a veure un polític/a homosexual fotent una bona mor-rejada a la seva parella, com Barack Obama feia amb la seva dona. Algú em podria dir que són lliures de fer-ho i de no fer-ho. I seria cert. Si no fos perquè no ho és. No són lliures, perquè si ho fossin i de manera espontània ja ho hauríem vist. Tenen por d’alguna cosa. De què? De nosaltres (pensem-ho per la part que ens toca). Que per què vull veure la morrejada? Perquè és veritat, per res més, no és cap porqueria que s’hagi d’amagar sota una catifa. L’amor no s’hauria d’amagar. Cada petó que no es fa ens fa pitjors.

Vaig acabant.

A la veritat volia arribar. I al tema de l’habitatge.

No discutiré la dificultat de fer virar (quan va llançada) la inèrcia d’aquest enorme transatlàntic anomenat lliure mercat. Sé que les mesures que s’han exposat i les que proposa l’oposició són més pal·liatives que una altra cosa. El mercat es descollona cada cop que veu un polític anunciar que solucionarà el problema de l’habitatge. I aleshores? Aleshores ens queda la veritat. Les cares, els noms, la gent. Ara mateix hi ha famílies que estan patint per poder arribar a final de mes i que tenen en el preu del lloguer del pis el problema principal per poder tenir futur i una vida digna. Tenen noms i cognoms. Afectes. Somnis. Són gent que aguanta el país. Al mateix temps, hi ha persones amb nom i cognom que tenen empreses que són responsables que haguem arribat a aquesta situació. Totalment responsables? No, és clar que no. I si demanes als empresaris per la seva part de responsabilitat, quedaràs sepultat per una llarga llista d’excuses que són afluents d’un riu que ho rega tot: El mercat. I mentre t’ho expliquen encongeixen les espatlles i fan cara d’haver de suportar la realitat com una dolorosa casualitat que ells no poden frenar (res de causalitat). Aquests empresaris, directament o a través de lobbies històrics impossibles de moure, s’asseuen des de fa dècades davant de la taula de comandaments del país. S’asseuen al Consell General. I als Comuns. I poden fer més. Poden deixar de pensar que la terra desapareixerà sota els seus peus si obren una mica la mà. Un acord ferm, prenent la iniciativa i amb ambició de tenir impacte d’una part (un 30%, per exemple?) dels propietaris de pisos adquirint un compromís d’abaixar, ja ho heu llegit bé ABAIXAR, els preus del lloguer seria decisiu per canviar la tendència en la qual som. Passaran de ser molt milionaris a ser molt milionaris, ni ho notaran. I no seria una solució màgica. Seria una declaració d’intencions. Una flor creixent al mig de terra volcànica. Un missatge. Una invitació a obrir la porta d’un futur millor. I ho escric, sobretot, perquè sembla impossible que pugui passar i és precisament en aquestes situacions quan, qui pot, té l’oportunitat d’activar la seva humanitat, un element que pot ser detestable o exemplar segons s’apliqui.

I la veritat és tossuda. I aquestes persones la poden trobar on els espera cada dia de la seva vida.

Al mirall.