Alexandre Deulofeu i 'La Matemàtica de la Història'

Alexandre Deulofeu neix el 1903 a l’Armentera, un petit poble de l’Alt Empordà, i mor a Figueres el 1978. Segueix estudis universitaris a Barcelona i Madrid i torna a Figueres el 1926 amb les carreres de Farmàcia i Ciències Químiques. Responsable de la càtedra de Química a l’Institut de Figueres, dona també classes a la Universitat de Barcelona i exerceix una gran activitat política en els moviments republicans de l’Empordà. Quan esclata la Guerra Civil, es veu perseguit primer pels anarquistes i després pels franquistes, fins al punt que el febrer del 1939 agafa el camí de l’exili cap a França i no tornarà a Figueres fins al 1947.

Però la feina de farmacèutic no pot amagar la seva veritable passió: la història o, més aviat, la filosofia de la història. Ja el 1934 quan publica el seu primer llibre, Catalunya i l’Europa futura, Deulofeu posa sobre la taula el que seria l’eix de tot el seu pensament: que les societats humanes evolucionen seguint uns processos biològics perfectes i que les civilitzacions i els imperis es comporten com a organismes vius. Sobre aquesta teoria treballarà els anys trenta a Figueres i els anys d’exili a França fins a bastir la monumental La Matemàtica de la Història, que tindrà acabada el 1946 però que per raons diverses no podrà publicar fins al 1951.

L’estudi de la història dels pobles porta Deulofeu a afirmar que els imperis tenen una vida de 550 anys, dins de la qual, com en tot procés biològic, es produeix el naixement, el creixement, la maduresa, la decadència i la mort. En sintonia amb la concepció cíclica de la història del britànic Arnold Toynbee i amb els estudis sobre l’ascensió i caiguda de les grans potències de Paul Kennedy (Yale), Deulofeu insisteix que tota la història està sotmesa a un ordre i a una dinàmica previsible. Afirma que tots els imperis sense excepció experimenten un primer període agressiu, seguit per una etapa de depressió, amb l’inici posterior d’un nou procés agressiu que porta a un desastre militar, amb una ràpida i sorprenent revifalla cap a una fase de domini conservador, per enfilar ja la decadència definitiva i la desintegració.

L’aplicació d’aquesta teoria portarà Deulofeu des de mitjan dècada dels anys trenta del segle passat a fer unes prediccions sorprenents per a l’època. Menciona la desaparició de Iugoslàvia, que, segons diu, es desfarà abans del final del segle XX en vàries repúbliques independents. Anuncia la pèrdua total de les colònies franceses i britàniques, com a primer senyal de la decadència dels dos imperis, fet que en aquell moment era impensable. I, per a sorpresa de molts, proclama que la Unió Soviètica, com a última expressió de l’antic imperi rus, es desintegrarà abans de l’any 2000. Pel que fa a Alemanya, quan ja sonaven aires de guerra l’any 1939, Deulofeu afirma que tant si hi ha guerra i Alemanya la guanya, com si la perd, o com si finalment no hi ha guerra, la posició d’Alemanya a partir dels anys 1970 serà la mateixa: serà la nació que dominarà Europa, tant en l’àmbit polític com econòmic. I aquesta predicció Deulofeu la va mantenir el 1945, a l’acabament de la Segona Guerra Mundial, quan Alemanya era una ruïna total, tant en l’aspecte físic com social i polític.

I, és clar, fins aquí podíem arribar. Una bona part de la plana major de la cultura catalana es posa en contra de Deulofeu. La gran figura dels historiadors del moment, Jaume Vicens Vives, carrega contra La Matemàtica de la Història: “A l’autor li falten coneixements històrics, fins i tot superficials; per això cau amb freqüència en greus errors i en conclusions forassenyades.” L’escriptor Josep Pla tampoc es queda curt: “El senyor Alexandre Deulofeu, primari figuerenc”, després de l’exili a França, “tornà a aquest país fet un braç de mar històric i amb unes ínfules d’un patrioterisme insuportable”. Tampoc la predicció sobre el ràpid renaixement d’Alemanya després de la guerra era acceptada per Pla. I es preguntava, amb aquell to irònic: “Alemanya serà a final del segle XX la nació més poderosa d’Europa? Una Alemanya totalment destruïda i dividida en dues parts? Una part sotmesa a la Unió Soviètica i l’altra part sota la influència occidental i americana? Aquesta serà la gran nació d’aquí a quatre dies? Vinga Deulofeu...”

Com assenyalava amb encert l’economista i historiador Frederic Ribas, si l’exposició del pensament de Deulofeu “es duia a terme des de la rebotiga d’una farmàcia del carrer Monturiol de Figueres, havia d’indisposar la confraria acadèmica del país”.

Però les prediccions no s’acabaven aquí. Deulofeu escriu als anys 1940 a La Matemàtica de la Història que Espanya, com a últim reducte de l’antic imperi espanyol, es desintegrarà completament l’any 2029.

Aquests empordanesos...