Les moles i els molins de la Francina

“L’edifici tenia dues plantes, més la part soterrada on hi havia el caco de la mola. La planta superior era una sala amb el soler de fusta on arribaven amb els carros o les mules i descarregaven els sacs de blat, i on es guardava el blat i la farina fins que els recollien. En una part del soler hi havia un forat que feien servir per tirar el gra directament a la tremuja a la planta inferior, on hi havia l’obrador de la mola.//Cada dia molien uns quants sacs de farina. Molien per al poble i venia gent de tot arreu. Encamp, Soldeu, Canillo, Ransol... Cobraven per un sac, una mesura; dos sacs, dues mesures. També tenien forn a l’era i feien pa per al poble. Portaven la llenya i la padrina feia el pa. Pa de sègol, pa moreno. D’una pastada en cobraven un pa. Per les festes pastaven coques masegades o coques llargues, amb ous, matafaluga...”

M’ha semblat oportú encetar l’article amb la descripció de com passava la vida a la mola del Tristet, la darrera de les moles que tenia la parròquia de Canillo, situada allà dessota Meritxell, a l’altra banda de riu. Les primeres de dita parròquia, és a dir, les de més amunt, eren la mola del poble i la mola del Calbó, a Soldeu, emplaçades a la riba esquerra de la Valira. Entre aquestes dues i la del Tristet, n’hi havia encara 18 més, tenim en compte que la mola del Tristet actual fou obrada pel seu propietari, Secundino Casal, després que els aiguats de 1937 fessin malbé la primera, situada una mica més amunt de la nova. Comptades les dues del Tristet, doncs, fan un total de 22 moles a la parròquia de Canillo. I ja que hi som posats, direm que a la d’Encamp n’hi havia 8; a la d’Ordino, 11; a la de la Massana, 21; a la d’Andorra, 1; a la d’Escaldes-Engordany, 5, i a la de Sant Julià, 7. Setanta-cinc moles trobades per la Francina Pons després d’una laboriosa recerca per totes les Valls d’Andorra, siguin les moles encara dempeus, les mig aperduades o amb només quatre rocs testimonials. La Francina ens acaba de presentar el fruit del seu treball en forma de llibre: Moles i molins fariners d’Andorra, en acurada i bella edició d’Aloma editors. No cal dir que el goig de tenir-lo entre les mans és més notori encara del que sentíem tot esperant la publicació del llibre, que ja era molt. Una joia com aquesta no surt cada dia d’impremta. Les hores i hores de recerca de documents als arxius; les hores i hores d’anar a trobar i a parlar amb persones que haguessin viscut la vida a les moles i als molins; el fotografiar-los tots i cadascun dels seus racons, amb el bon ull fotogràfic del Teo Armengol, marit de la Francina i, deixeu-m’ho dir joiosament i si pogués ho escriuria amb lletres daurades, com el grans de blat: la Francina ha expressat i relatat amb les seves aquarel·les moments geogràfics i moments humans de la vida de les moles i els molins d’Andorra. Amb aquest llibre queda investida de la saviesa i el coneixement de la vida molinera i ja és referència obligada per qui en vulgui aprendre. De la mateixa manera que el recordat i estimat Pere Canturri ens parlava i era el principal coneixedor dels colomers i palomeres del país, la Francina ens parla i és la principal coneixedora de les moles i els molins d’Andorra. La felicitació més expressiva, Francina. De ben segur que el Pere, allà on sigui, està molt content i en algun moment, esperonat pel teu llibre, sense dir res a ningú, farà per anar una altra vegada més a mirar si troba el molí allà sota els horts del Mariano, a Santa Coloma. Quan el vas anar a veure per dir-li que tenies al cap començar a seguir el país per fer l’estudi dels molins, ell de seguit et va indicar i animar.

En el llibre, la Francina explica els motius per endinsar-se en la investigació. Hi ha les raons de qualsevol estudi i més tractant-se d’estudis etnogràfics, embolcallats amb el component humà. Tal com diu al proemi Isabel de la Parte, antropòloga i directora del departament de Cultura del Govern d’Andorra, “ha posat en valor els molins que encara podem trobar a la nostra geografia i ha rescatat de l’oblit la memòria dels que han sucumbit al pas del temps. Una contribució necessària per conèixer el passat, enriquir el present i reflexionar sobre el futur”. I en el cas de les moles i els molins de la Francina, hi ha el seu periple vital, el viure prop del molí de Tobira, tot un símbol del passat d’una Andorra en part desapareguda, però que des d’aquest present no podem deixar que desaparegui del tot si el país ha de ser ric culturalment parlant.

Que us sigui plaent i bona, profitosa, delectant, aquest estiu, la lectura i la visió de les moles i els molins d’Andorra presentat per la Francina Pons Pifarré. De ben segur que ho serà d’ara endavant.