Exprés

D’inici cal dir que el divorci és la culminació d’un fracàs: el d’un projecte de vida en parella. Més enllà de les causes, sovint més d’una, és creença general que aquests desenllaços imprevistos d’inici sobrevenen més entre persones relativament joves. Ja no és tan majoritari el cas de l’home que rebutja fer-se gran i cerca el rejoveniment a través d’una noia. Ara cada vegada més hi ha cougars –panteres en diuen en anglès a les madures que cacen joves– i no cal esmentar casos de personatges públics ben coneguts.

Al cap i a la fi, diuen els sociòlegs, aparellar-se amb una dona més gran hauria de ser la normalitat, a la vista de les estadístiques sobre l’esperança de vida. El contrari és, avui, fer dels homes una fàbrica de vídues.

Tornem, però, al fracàs del divorci. Una coincidència generalitzada és que el temps, que tot ho cura –o ho mata– amb el seu pas inexorable porta al declivi i a la fi de la passió –“per què en diuen amor quan volen dir sexe?”, van titular la comèdia cinematogràfica espanyola–, i llavors, en els casos més favorables, la convivència esdevé compa-nyonia, també rutina, costum arrelat del qual ja no es recorda el temps on va començar.

I és també aquest fenomen el que sembla salvar, a la fi, la persistència de les parelles que arriben juntes a grans, a la tercera o a la quarta edat. Que esdevenen més aviat que cap altra cosa l’infermer o la infermera de capçalera de l’altra/altre. –“Avui no et fa mal res?”, feia preguntar el Ser-rat a un dels “vells amants” de la cançó–. Quan els ha crescut la tendresa a extrems que mai no haurien pensat.

Hi ha una gran facilitat per aguantar sols/es fins als trenta, fins i tot als quaranta, tornant a les estadístiques. I semblaria que, amb més anys, experiència, i temps per haver-ho pensat i debatut, les parelles “legalitzades” haurien de tenir llaços més forts. Però els números semblen indicar el contrari; que es mantenen els que prèviament s’arrosseguen de l’aparellament, fins i tot al que diuen “poliamor” a la joventut, fins i tot des de l’adolescència. Els conservadors/conservadores són força crítics amb aquesta realitat social no tan nova, qui sap per enveja del que descobreixen com a temps perdut. I, tanmateix, el matrimoni, fins i tot l’enregistrament com a parelles de fet, com la maternitat/paternitat, es va ajornant fins més enllà dels fa dècades, sovint bastants dècades, més enllà dels aniversaris d’or, i d’alguns de platí.

Acabades aquestes divagacions –els lectors/es de ben segur en podrien afegir moltes més–, tornem al punt de partida. Decidit el divorci, constatat el fracàs –mai no grat per a cap dels afectats, sovint més mal assumit per un o una–, sembla millor no allargar l’agonia de la relació i agreujar-la amb tràmits, amb “paperassa” ja inútil en els efectes.

És clar que per a la rapidesa, la dissolució instantània, cal el consens entre els afectats. De vegades més complex si hi ha fills, més com més petits, i discrepància sobre llur custòdia. I també si no hi ha un contracte previ, clar i efectiu, en el règim que s’aplica aquí per defecte: de la separació de béns i la batalla es planteja per quedar-se la part més gran del que s’havia acumulat i compartit fins en aquell moment.

La nova norma inclou un aspecte que, de ben segur, no agradarà gens ni mica als “mascles alfa”. El (més aviat la) membre de la parella que ha carregat amb les feines de la casa té el dret de rebre com a compensació una quarta part dels béns de l’altra part. Una mena de “legítima” conjugal que, d’altra banda, sembla prou justa. Tan justes com acostumen a ser els límits numèrics que s’estableixen a les lleis. Sempre ha de ser el vint-i-cinc per cent? És renunciable aquesta compensació? I, si arriba el cas, com es pot comprovar que ha estat una renúncia sense coaccions?

Notes: al marge:

Una: el padrí del poble deia al net: “fillet. Ho pensis o no, sempre surt més barat agafar tants taxis com vulguis que comprar-te cotxe. Però ho aprenem tard. I seràs tan ruc com tots, que et compraràs un cotxe i et casaràs”. Fins tot, després d’un primer divorci, molts i moltes, potser la majoria, reincideixen. Sense que la reincidència es consideri agreujant per a la nova condemna.

Segona: si el matrimoni és el primer pas cap al divorci, aquest és l’inici per a la formació d’una nova parella. I, d’aquesta manera, ad infinitum. Si no us ho creieu, llegiu la biografia de Zsa-Zsa-Gabor o bé la his- tòria de Liz Taylor i Richard Burton.