Rafa Nadal i el tenis

M’agrada jugar a tenis i m’agrada veure’l com a espectacle. Aquests últims dies afectat, afortunadament de manera lleu, per la Covid-19 de la qual ja m’he recuperat, he vist molts partits d’aquesta edició del torneig de Wimbledon.

Cares noves i velles, s’ha donat cita al que per a la majoria de tenistes és el Grand Slam més important del món. I en aquesta edició, com tantes d’altres vegades, he gaudit de l’espectacle de Rafa Nadal, de moment el tenista masculí més llorejat de la història. Rafa Nadal és un personatge únic. Sempre s’ha escrit que és un gran lluitador, que mai es rendeix, i bona prova la tenim en l’edició d’enguany a Wimbledon en la qual s’ha retirat per lesió i podia posar en risc la seva condició física i la resta de la temporada.

És veritat que és un lluitador nat, però el més important, penso, és la seva força mental, la seva psicologia quan juga els partits. El seu grau de concentració és superlatiu, i resulta tot una lliçó veure com reacciona quan ha fallat una pilota fàcil o ha perdut un joc de manera impensable. La seva manca de concentració, si en algun moment la té, és sempre momentània, i el punt següent ja és una altra història. La manera d’enfrontar un error és tota una escola d’aprenentatge per als qui practiquem aquest esport.

A mi, que quan soc a la pista em descentra qualsevol esdeveniment i ximpleria, veure Nadal m’ajuda a intentar superar-me la pròxima vegada i adonar-me que a nivell amateur és un esport en el qual sempre es pot aprendre alguna cosa.

Al tenis no jugues sols contra l’adversari; sobretot jugues contra tu mateix, i el millor mestre per aprendre a gestionar-ho és sense dubte Rafa Nadal.

A molta gent no els agrada la seva manera de ser, però com a esportista el seu comportament no té fissures.

L’any 2012, quan es va retirar set mesos per una lesió al genoll, l’exministra francesa de Salut i Esport Roselyne Bachelot el va acusar de dopatge. L’any 2017 els tribunals francesos van condemnar-la per difamació. En qualsevol, cas, catorze títols a Roland Garros deixen molt clara la seva fortalesa i confiança.

A Wimbledon ens hem quedat sense veure’l a la final quan tot semblava que podia arribar-hi. Una llàstima!

Els seus detractors a nivell esportiu, que també els té, podran dir que prefereixen un tenis més vistós, més espectacular, tipus Roger Federer. Tothom és lliure d’opinar el que vulgui; i no negaré que hi ha tenistes més originals i menys físics. Ara bé, i retorno al principi, a nivell mental no el guanya ningú.