Perspectiva i realitat

Diuen els estels que els fugaços som nosaltres. Bé, això es diu, perquè jo no he conversat mai amb cap d’ells, i mira que n’he invertit d’estones contemplant-los.

Sempre m’ha fascinat mirar el cel de nit. Al poble del Lloar, a Tarragona, m’hi hauré passat hores de petit i també de gran, estirat al terrat de casa, suportant els mosquits i abraçant la son fins a deixar-me endur per ella, amb el pensament perdut, tan sols fascinat per la bellesa i prenent consciència de la magnitud de l’univers i, alhora, el petit paper de la humanitat en aquest sistema tan i tan magnànim.

També aquí a Andorra, on he pujat de nit fins a la Rabassa de Sant Julià, i amb la cadira de càmping i una bona manta, he esperat pacient i il·lusionat l’aparició d’algun dels estels fugaços de les llàgrimes de Sant Llorenç de l’estiu. Els Perseids, que en diran els més tècnics pel quadrant del cel on solen veure’s, i que com que apareixen per les proximitats del dia d’aquest sant, s’associen a les llàgrimes que li van caure mentre era martiritzat al foc d’una graella.

I encara més sorprenent va ser admirar el cel de nit des del desert d’Atacama, als Andes, al nord de Xile on, tot innocent, intentava buscar les osses major i menor al cel, sense caure que, des de l’altre hemisferi, la realitat és totalment diferent de com la crèiem certa. Un bon aprenentatge per a l’obertura de ment i empatia vers els altres.

Sota aquesta aclaparadora escena celestial, sembla com si les nostres preocupacions, neguits, inquietuds no tinguessin la més mínima importància quan relativitzes la teva existència dominada per les lleis conegudes de l’univers.

Com hi encaixo les meves pors i il·lusions, en aquestes trajectòries caòtiques? Existeix realment l’efecte papallona, que partint d’un proverbi xinès intenta construir teories físiques vinculades a la teoria del caos? Quin efecte tenen les meves cabòries enmig d’aquest espectacle? Si no tenen gran importància, per què els en donem a vegades?

Potser deu dependre d’on posem l’atenció, car ja hem vist que canviant el punt de vista, la realitat esdevindrà molt diferent. Tan diferent com detalla l’americà Cormac McCarthy en la seva novel·la La Carretera, guanyadora d’un premi Pulitzer de ficció l’any 2007 de la qual es va fer la pel·lícula amb el mateix títol, on els somnis, els desitjos, les aspiracions, les inquietuds del dia a dia han passat a un altre terme fins al punt de no tenir cap mena d’importància en el dia a dia del seu protagonista i caure en l’oblit.

Així és la realitat que sovint creiem certa. És tan relativa com la nostra fascinació al veure caure un estel i anomenar-lo fugaç tant sols perquè prenem consciència d’ell l’últim segon de la seva existència quan, des de la perspectiva d’aquest esteroide, els fugaços som nosaltres.

Tan relatiu és tot, a vegades, com explica Antoine de Saint-Exupéry a la seva obra El petit príncep: Els estels signifiquen coses diferents per a diferents persones. Als viatgers, els estels els indiquen on son i a on es dirigeixen. Per altres, tant sols son llumetes al cel. Per als erudits, són el món desconegut, encara per descobrir i comprendre. Per a un empresari són or.

Que li preguntin a Van Gogh, ja que segons sembla despendre’s de les cartes enviades a Theo i Émile Bernard, la pintura La nit estrellada va ser repudiada peel mateix pintor en diverses ocasions, donat que el cel ple d’estels que va pintar no el considerava de cap mena d’interès ni atractiu, però per a molts va acabar esdevenint una de les pintures més reconegudes en la cultura occidental.

Malgrat la superlluna del cérvol d’ahir, anomenada així perquè coincideix amb l’època de la brama d’aparellament del cérvol, no perdeu cap oportunitat de contemplar el cel de nit, ja que El petit príncep, d’estels n’hi ha tants que tothom hi pot trobar el seu. Tan sols és qüestió de perspectiva i extrapolació a la vida real, que n’és plena d’oportunitats.

I si en teniu oportunitat, aneu-hi acompanyats, que tot allò que es comparteix encara té més valor i és molt més bonic.