La joia de Verdaguer a Andorra

Aquell estiu de 1883, quan estigué a les Valls d’Andorra des del capvespre del 25 d’agost fins a primera hora del matí del dia 7, vigília de Meritxell, li revindria sovint a mossèn Cinto Verdaguer, no només per ser el tram final de la llarga travessia estiuenca pel Pirineu d’aquell any, setanta dies de veure i conèixer gent i país, sinó pel contrast entre la duresa del recorregut del dia 25 d’agost, quan entra a Andorra pel port de Creussans a bocafoscant, després d’haver ascendit Montcalm i la Pica d’Estats i baixar –sota pluja i pedregrada– per la dreta i penosa canal de Riufred fins a la ribera de Solcèn, per encarar la pujada cap a Creussans i emprendre la baixada, cansat i gairebé a les palpentes, fins a sentir els lladrucs del gos i trobar la cabana del Castellar, on faria nit acollit pels pastors que hi passaven l’estiu. El contrast, dèiem, d’aquella entrada de caminar dur i amb mal temps –narrada per ell amb una expressió de vivor immarcescible, eterna–, amb la placidesa i bon acolliment que trobà els 14 dies de sojorn en terra andorrana, ja fos l’humil cabana amb els pastors, passant a casa Rossell d’Ordino, després a cal Guillemó d’Andorra la Vella i amb el vicari de Soldeu els darrers dies. No es quedaria a celebrar Meritxell, cosa que ens pot estranyar, perquè la intenció de la seva segona travessa pel Pirineu (la primera, l’estiu de 1882), era també visitar santuaris (havia estat a l’aplec de Montgarri el 15 d’agost) com li diu en una carta a Frederic Mistral datada a Vic el dia 11 de setembre: “Mon viatge a alguns santuaris del Pirineu... m’ha fet rebre tart la esquela mortuòria de sa bona mare, que Déu tinga al cel.. Ahí vespre la rebí y abuy he celebrada la santa missa en sufragi de la seva ànima, y en les que celebre desde abuy y en mes pobres oracions no m’oblidaré de la mare del Cantor de Mireyo.” Una bona mostra de l’alt sentiment d’amistat i cordialitat de mossèn Cinto.

A Vic hi arribà el dia 10 i anotà a la llibreta de l’excursió d’aquell estiu la raó de no quedar-se a l’aplec de la patrona d’Andorra: “La neu me treguí d’aquelles muntanyes.” Nevada que seria el dia 7, perquè el dia 6 encara pujà a Pessons, acompanyat de mossèn Albós, vicari de Soldeu, com podem veure a la fotografia que acompanya aquest article, amb mossèn Cinto a la dreta i mossèn Albós a l’esquerra, recreat per Robert Lizarte. De mossèn Cinto en fa Santi Pocino i la imatge és d’aquest dijous passat als estanys de Pessons, durant la filmació que el director de cinema Albert Naudín i l’equip de la productora Filmexplora, amb guió de Bernat Gasull, duu a terme aquesta setmana a les Valls d’Andorra per a la realització de la pel·lícula Canigó 1883, prevista d’estrenar l’any vinent. Un gust d’imatges, una joia de mossèn Cinto arreu del Pirineu i també a Andorra que, us ho puc assegurar, agradarà tant o mes que la primera entrega, Maleïda 1882. Una joia que es notava també l’altra setmana a Montgarri, en les cares i els bons ànims dels figurants aranesos i pallaresos durant el rodatge de la simulació de l’aplec de 1883.

Mossèn Cinto Verdaguer faria la llarga i única estada a Andorra en l’etapa més pletòrica de la seva vida. Tenia 38 anys i ja era conegut i sobretot estimat com a poeta. Havia publicat L’Atlàntida el 1877, en què tothom descobrí el gran torrental poètic de Verdaguer. Un parell d’anys més tard, el 1879, publicava Idil·lis i cants místics, on també desborda i excel·leix, ara amb sensibilitat espiritual i mística. L’estiu de 1883 preparava Canigó, la seva gran obra d’èpica pirinenca, plena de tot, de gent, de fades, d’història, d’estanys, de terra i de cel que sortiria publicada a finals de 1885. Quatre mesos abans de passar per Andorra havia fet singladura marítima per la Mediterrània, visitant com ens diu ell: (“Màlaga i Cadis, Tànger, Alger i Constantina i sobretot la tomba del venerable Ramon Llull, a Sant Francesc de Palma, la cova d’Artà. Miramar i Valldemossa i altres joiells de la incomparable Illa Daurada”). Foren el mesos de març i abril –amb el iot Vanadis, llogat pel marquès de Comillas Claudi López, de qui Verdaguer era capellà al palau Moja a Barcelona, residència dels López i on també vivia Verdaguer des de feia 8 anys i on encara hi viuria 10 anys més, fins al 1893– quan comença el daltabaix en la relació de Verdaguer i els marquesos i el seu bisbe Morgadas. Verdaguer veuria amb pena durant cinc anys com el bandejaven, com l’arraconaven, com el bescantaven, com el mortificaven, com el suspenien, ara el marquès, ara el bisbe o els dos alhora. Ell reaccionà potser amb massa vehemència, però no podia fer altra cosa, sabent-se sa de cap quan el volien fer passar per boig. I malgrat tot, ell resistí, en pregària i oració, fent el bé i posant l’altra galta si calia. I reeixí, ressorgí de les tenebres i retrobà la joia.

Notem avui la joia de Verdaguer, humana i literària, en el seu pas per Andorra, com notaren aquell 1883 i ara en motiu del rodatge de Canigó 1883. Ara entenem, pel contrast amb la vida a palau i haver voltat en iot de luxe per la Mediterrània, com l’acollida pels bons pastors andorrans a la cabana del Castellar, arribant-hi exhaust i moll de cap a peus, li fou tan sentida i agraïda. “En efecte; tot plegat, sentí més avall lladrar un gos, fent revertir en mon cor l’esperança de trobar un socors. Lo rumor de l’aigua en jornades de set, lo primer cant del rossinyol en la primavera, lo crit de terra després de llarga i tempestuosa navegació no foren mai tan dolços per mes orelles com aquell lladruc que, millor que no ho haguera fet una veu humana, semblava dir-me: Vine, viatger extraviat, a esta cabana hospi- talària... Açò era ver; de tot hi hagué en la barraca i lo pa de la taula del rei no em sabria tan bo com aquell pa negre, i no trobaria tan tous com aquell pallús sobre la nua terra los coixins de ploma d’oca del més ric palau.”