Font de Mordell

Quan ara fa deu anys es van iniciar les obres de la urbanització de la Querola, a Ordino, van aflorar, mentre les màquines començaven a remenar el terreny, les sàvies maneres de fer ancestrals de la gent andorrana dels temps passats. A la Querola no hi havia ni un cortal, perquè sabien que als patamolls qualsevol cosa que s’hi vulgui obrar és una quimera; aigua sense aturador i maldecaps per moure-s’hi. Però els fonaments van mirar de salvar els inconvenients i, ara desfent i ara refent, el singular projecte arquitectònic, una mena de façana de la casa Milà de Barcelona, es preveu tenir-lo a punt per entrar-hi l’any vinent. El copiar les línies exteriors de la Pedrera, amb els finestrals en forma de boca de cova, idea naturalista d’Antoni Gaudí, treu el punt d’originalitat que podia tenir la tan anunciada urbanització de la Querola i en fa un dejà vu constructiu més aviat tristot. La Pedrera té la façana feta de pedra de color crema, que la fa lluminosa i alegre. La Querola, folrada de llosa, agafa més aviat un aspecte lúgubre. A l’hivern, sent com és en plena obaga, la fredor visual i de sensació siberiana pot ser de campionat. Qui s’hi estigui ja s’ho trobarà. Haurà pagat una fortuna per viure en un edifici ideat per una arquitecte de renom en un indret de patamolls i obac, on la saviesa dels ordinencs de tots els temps havia decidit de no obrar-hi res. Si aquells alcessin el cap, seria unànime la seva exclamació: “Us heu venut l’enteniment”.

De ser la parròquia plàcida i sense amuntegaments, Ordino ja es pot començar a afilerar amb la resta de capitals andorranes. Prats que li donaven verdor i amplitud, passen ara un ara l’altre a ser carrers i cases, contribuint a omplir i a massificar, a esllanguir la gràcia connatural d’un entorn agrícola i forestal, la característica primordial de ser un país de muntanya. I tot i les proclames que se senten com a toc d’advertiment que totes les masses piquen, escoltades darrerament a les Escaldes i al mateix Ordino, la realitat és que els espais que donen flonjor als voltants dels pobles i a les vores de les carreteres són edificats sense mirament. Al Quart del Mitger de la Massana, la calma i el respirar de la gent que hi viu, ja nota com un altre desmunt comença a fer forat envistes a omplir amb més edificis el veïnat. A l’altre costat, als Plans, ja no saps sí ets a Sispony o a la Massana de tants edificis que hi ha. I sortint de Sispony cap als Cortals, ja se n’hi veu una filera més en obres. I així podríem anar passant per totes les parròquies, tant al fons de la vall com costa amunt, als peus de Nagol, per exemple, per constatar una nova onada constructora que contribuirà que l’urbanisme andorrà, entès aquest com un fet clau per endreçar i fer agradable la vida dels veïns, per imbricar gent i trama urbana, sembli que no sigui tingut en compte. Si ja les grans ciutats de fa temps es dolen i miren d’eliminar o pacificar les construccions fetes només mirant el rendiment del preu del pam o del metres quadrats edificats, els grans amuntegaments, el cafarnaüm urbanístic, potser caldria començar a mirar de fer un plantejament per tenir un urbanisme lligat a la qualitat de vida real i no al nivell econòmic, al poder adquisitiu desmesurat.

No sé. L’estiu ens fa mirar l’entorn amb ulls més desperts i en veure tanta ocupació de verd devorat per cases i asfalt ens activa l’alarma, i amb aquestes calorades encara més, de quan som a les ciutats i el transitar pels carrers pot arribar a ser asfixiant. L’alerta ens diu que potser encara s’hi és temps per evitar el cobriment total de prats i prades. Algú ja diu que s’ha passat de la ratlla i que les conseqüències de tants habitatges es començaran a notar de veritat el dia que manqui aigua, la qual, per tant consum o per poca disponibilitat, s’hagi de racionar o de tallar. Aleshores es veurà què vol dir qualitat de vida enfront nivell de vida. Aleshores valorarem més el raig discret però constant de la font, de la font de tota la vida, de les fonts, i ens sabrà tan bo tastar-ne l’aigua. La font de Mordell, per exemple, entre Anyós i l’Aldosa, mirant-se les obres al Quart Mitger amb resignada paciència. O les altres fonts que ragen amagades o a la vista –com la font de l’Artic, a Aixovall–, arreu de totes les parròquies andorranes. Sort n’hi ha que fan més agradable la via, el camí, perquè ens permeten aquella parada, aquell aquietament, aquell tastar l’aigua, sigui a raig de boca, sigui fent ambosta amb les mans, sigui omplint l’ampolla per endur-nos-la a casa. Ai font de Mordell, com n’ets d’important i estimada. “Ep –dirà algú–, hi posa aigua no tractada”. Millor!, encara millor.