Pescadors

Es diu phising (pescar) a l’intent de pirateig informàtic consistent a obtenir dades i claus d’un compte informàtic sense permís del titular; habitualment, per poder accedir a comptes bancaris o d’altres béns amb l’objectiu de saquejar-los.

Semblaria que amb la calor de l’estiu s’han intensificat aquests abordatges de la privacitat informàtica dels ciutadans, a la vista de la informació apareguda fa uns quants dies en aquestes pàgines.

Els assaltants de la privacitat van tenir la gran via d’accés oberta, ni més ni menys, que amb vuitanta milions de dades quan el novembre de l’any passat es van filtrar a l’accés públic per Facebook ni més ni menys que vuitanta milions de dades d’usuaris del país.

Ara els hams d’aquests pescadors s’han multiplicat. Per una altra de les xarxes, Instagram, han patit els intents, si no invasions consumades, diverses persones i personalitats conegudes d’aquestes valls, incloses una cònsol menor i una exministra.

El procediment, en aquests nous casos, també és antic en el temps: enviar un correu electrònic suplantant la personalitat d’algú o d’alguna identitat que el destinatari/a coneix i li mereix confiança. Amb el pretext, generalment, d’efectuar una comprovació, es demana una clau d’accés a la part privada de les dades que emmagatzema l’usuari, i que així hi pot entrar.

I la cosa ha passat també al vehicle predilecte de tants usuàries i usuaris per mantenir contacte gratuït, fins i tot amb veu i imatge, amb les persones o grups predilectes, que és Whatsapp.

És clar que alguns d’aquests e-mails, com ara un d’enviat a través de la darrera xarxa esmentada, era ja prou sospitós pel codi internacional telefònic que encapçalava l’adreça d’origen i que era ni més ni menys que de Bolívia. La bona fe de la receptora va fer que arribés a obrir la “carta”, per tancar-la sense resposta en veure’n el contingut.

Amb el temps, els intents d’estafa es van fent més sofisticats, intenten ser més creïbles. Han quedat lluny aquelles antigues ofertes de grans fortunes d’un país africà que el “benefactor” occidental podia desbloquejar i obtenir-ne el gruix si enviava una quantitat, comparativament molt petita, per salvar els tràmits previs.

El servei de policia ha anunciat la recepció de nou denúncies formals contra sengles ciberdelictes suposats d’aquesta mena, i ha animat qualsevol persona afectada a seguir el mateix procediment. Quelcom completament lògic i eficient, perquè els suposats estafadors fugen de la publicitat com els gats de l’aigua, i més que sigui freda.

I, naturalment, l’últim que cal fer, que no cal en cap cas, és donar claus d’accés a ningú, perquè si és qui diu ser possiblement les tindrà, si ens ha merescut prou confiança per donar-les-hi abans alguna vegada.

Més aviat, el consell més generalitzat dels qui en saben és que canviem sovint les nostres claus, que siguin diferents per a cada funció, i prou complexes perquè no ens les endevinin o per pura intuïció, com ara el nom de la parella, el lloc o la data de naixement... Però no tan complicades que després no les recordem, o no les trobem al lloc on tan bé les vam amagar. Que alguna fortuna important s’ha perdut per aquesta deficiència.

Amb claus ben amagades o sense, hi ha un sector de la població que mai no es veurà com a víctima d’aquests ni altres pescadors: els padrins, que, tot i els intents de fills i nets per “ensenyar-los”, mai no han accedit a aprendre ni les beceroles de la “navegació”. I avui potser lluiran un somriure sorneguer a la cara dels descendents.