Espais de trobada i diàleg col·lectiu: una responsabilitat compartida

L’estiu és un moment ideal per compartir espais de diàleg i, un any més, l’Àgora de la Serenalla a la Massana ha demostrat ser un dels indrets idonis per fer-ho; per descobrir, per dialogar, qüestionar-nos i, sobretot, per reflexionar junts al voltant de qüestions que ens afecten a tots. Sota el títol El col·lectiu com a eina de progrés, dissabte vaig tenir el plaer de moderar la xerrada sobre participació ciutadana a l’espai Àgora de la Serenalla. I no voldria deixar passar l’oportunitat d’agrair l’organització així com al Comú de la Massana per la consolidació d’aquest esdeveniment.

Som éssers interdependents, no podem concebre l’individu sense pensar en els altres, en nosaltres. Malgrat que triomfen els discursos polítics, les dinàmiques econòmiques, les rutines i els eslògans individualistes, compartim vides. La coneguda com a “societat del benestar” és també la societat de la competitivitat i l’exigència, del consum desmesurat, de l’autosuperació personal, de la intel·ligència artificial, del col·lapse climàtic, de la immediatesa i, per damunt de tot, de la manca de temps. Per això, ara més que mai, es fan necessaris més espais com l’Àgora de la Serenalla, espais on aturar-se un moment per compartir, pensar, escoltar i reconèixer-nos.

“TU POTS” (així, en majúscules i posant èmfasis en el poder de l’individu per generar canvi) és la gran mentida dels nostres temps, tal com va dir durant la xerrada l’Eva de l’Associació Projecte Vida. Encara que ens vulguin fer creure el contrari, no podem evolucionar sols; necessitem els altres, necessitem el col·lectiu. L’augment dels malestars psicològics i de la solitud en els darrers anys ho demostren. I això, no només ho creu l’Eva. Ja sabem que el més dèbil no és el més fràgil o el malalt, sinó el que està sol, i diversos intel·lectuals, investigadors, filòsofs, coincideixen i desenvolupen aquesta idea. Bauman ja explicava que les persones educades en l’individualisme perden l’habilitat de negociar, discutir, acordar, renegociar, cedir, acceptar, etc. En definitiva, de cohabitar. Habilitats pròpies dels processos de socialització.

També Bifo Berardi, el filòsof, escriptor i agitador cultural italià amb un ampli reconeixement, insisteix en el fet que promoure l’expansió desmesurada augmenta l’angoixa, la competitivitat, l’aïllament i la solitud. A més, assenyala que cal buscar solucions més enllà de la teràpia, solucions que promoguin la solidaritat així com les relacions col·lectives. Finalment, la catedràtica Judith Butler, considerada una de les intel·lectuals més influents del món, explica en el seu darrer llibre com la pandèmia ha alterat la nostra visió del món, i que, tot i l’agreujament de la precarietat i la pobresa, també han sorgit persones motivades a redefinir la solidaritat i crear de nou xarxes de cura i d’interdependència.

Crec que algunes d’aquestes persones ens hem retrobat un any més a l’Àgora de la Serenalla, on enguany s’ha parlat entre altres del turisme regeneratiu com una oportunitat per als territoris per cercar l’equilibri de convivència entre l’impacte del turisme i la prosperitat de la població, de les habilitats per fomentar el diàleg i la resolució positiva dels conflictes i de com l’empatia i l’escolta activa juguen un paper molt important en aquests processos transformadors. També hem descobert, des del punt de vista de la medicina integrativa, la Medicina tradicional xinesa i l’Ayurveda, com a eines per reconnectar amb la natura i millorar la nostra qualitat de vida. Hem resolt alguns dels nostres dubtes sobre la física quàntica o l’univers i, fins i tot, hem pogut gaudir de la sàtira dels Fvck i Lloc, perquè no oblidem que, com deia Freud, “l’humor és la manifestació més elevada dels mecanismes d’adaptació de l’individu”.

En definitiva, i en la línia del tema que va centrar l’Àgora de participació ciutadana: recuperar els col·lectius comporta una responsabilitat personal, obrir-nos a l’altre, compartir les nostres vulnerabilitats. Però no oblidem que en una societat cada cop més desigual i fracturada necessitem més temps i espais per pensar i organitzar-nos en col·lectiu. Necessitem un model que garanteixi la participació d’aquelles persones amb menys oportunitats, de totes les que queden als marges. Aquest dissabte han sorgit propostes com obrir a la ciutadania les escoles, o altres equipaments públics que al llarg de l’any passen més hores tancats que oberts, facilitar l’accés a un habitatge digne que ens permeti conèixer els nostres veïns i veïnes i compartir la vida de barri amb elles, o crear i consolidar òrgans que permetin al teixit associatiu incidir en les polítiques públiques i sentir-se reconegudes més enllà de les dinàmiques de confrontació a les quals ja estem acostumades. Idees que a priori, en un país petit com el nostre, són oportunitats assequibles per millorar la nostra qualitat de vida conjunta. No oblidem que les nostres necessitats són també les de molts altres, i que aquesta condició ens demana que pensem i creem col·lectivament.

Llarga vida a La Serenalla!