Salvaguardar la pagesia

Fa una setmana la ministra de Medi Ambient, Agricultura i Sostenibilitat, Sílvia Calvó, publicava aquí al Diari d’Andorra un detallat article referit a la recentment aprovada Llei per al desenvolupament i la diversificació dels sectors ramader i agrícola. La ministra, que de fa molts anys està vinculada al ministeri, com a tècnica, com a directiva i ara exercint de màxima responsable del departament, té els coneixements i l’experiència adequada per vetllar amb tota la cura de món per la pagesia andorrana, conjuntada a la vegada amb tota una sèrie de factors econòmics, bàsicament del sector turístic, que han de conviure amb el sector primari, el de l’agricultura i la ramaderia. És bo recordar la llarga trajectòria de la ministra i valorar-ne la competència quan hem de tractar un dels principals reptes d’Andorra com a país, justament el de “la perdurabilitat de la ramaderia, una necessitat”, com encapçalava l’article la ministra Calvó. És bo, i s’agraeix, notar dels responsables públics, i més quan es tracta de càrrecs principals, el compromís davant dels problemes, l’assumpció de projectes i la seva execució. No s’entendria un executiu amb les funcions esmorteïdes o amb el tarannà de qui dia passa any empeny. Per sort, i malgrat totes les complicacions i conjuntures lligades al sector, la pagesia andorrana pot comptar amb el suport del Govern i això també s’ha de valorar i agrair. Perquè el suport econòmic, o les subvencions pròpiament dites, segons el padral de cada casa o explotació, són no tan sols un suport directe i benvingut, sinó que també suposen un suport emocional per les famílies pageses, dedicades a la terra i al bestiar de dècades, de generacions i amb un horitzó que si bé no és borrós, sí que dibuixa un envelliment generacional de braços i de cames que passin al davant. Sense la seva tasca agrícola i ramadera, la fesomia del país no tindria la característica de muntanya i seria el bosc qui ocuparia allò que ara són pastures o conreus. Un paisatge definit com a mosaic, amb diferents extensions i combinats de conreus, de pastures, de franges de bosc de ribera i envoltant els boscos de pins i el rocam. Un paisatge modelat durant molts segles, dia i dia i que si minva o desapareix l’activitat agrícola o ramadera, aviat comença a canviar, a poblar-se de brolla i més endavant a quedar colgat de pins. Ho veiem, malauradament, arreu del Pirineu, on es manté la cultura pagesa, però amb un afebliment evident de punta a punta de la serralada.

El relleu generacional és un dels factors determinants en la bona salut del sector primari, una feina que requereix, i més a muntanya, unes bones condicions físiques, de cama forta i de braços ferrenys. Ho saben els pagesos que es van fent grans i ho saben els joves que s’hi dediquen i veuen com els seus predecessors arriba el dia en què les cames ja no són les que eren i la feina costa més de fer. I, és clar, ho sap l’administració andorrana, conscient que si es trenca la cadena generacional per manca de suport suposaria un daltabaix molt greu. Escrivia la ministra Calvó en el seu article: “La continuïtat de les explotacions agrícoles i ramaderes, que també contribueixen al desenvolupament econòmic i social del nostre país per mitjà del manteniment del territori, i en particular de les nostres muntanyes, és indispensable. Sense el suport de totes les institucions, les explotacions d’alta muntanya com les nostres difícilment poden perviure. És per aquesta raó, doncs, que és imprescindible atendre l’esforç del sector i impulsar una llei que dona palanques als titulars de les explotacions que també tenen per objectiu garantir-ne la perdurabilitat.” Tant de bo que aquestes “palanques” puguin contribuir per molts anys i dècades a una bona vitalitat de la pagesia andorrana.

Els pagesos joves són els que tenen el futur a les seves mans. Ja la Llei d’Agricultura i Ramaderia, de l’any 2000, que va ser un gran pas, parlava dels joves, considerat joves els de menys de quaranta anys, com a peça indispensable. Els que ho eren fa vint-i-dos anys, de pagesos joves, ara deuen ratllar els cinquanta o seixanta anys d’edat i han de saber que poden tirar endavant. Per això cal oferir-los tot el suport per crear un clima favorable al desenvolupament agrícola i ramader. I si poden incorporar altres ingressos, com ara la possibilitat de compaginar l’activitat amb poder oferir allotjament en estances que tenen la seva arquitectura tradicional, com contempla la nova llei, doncs ja va bé, sempre que es faci amb cura i com a complement, perquè d’altra manera perdria tot el sentit. Tot sigui per mirar de salvaguardar la pagesia andorrana, sense la qual la davallada de la qualitat de vida, entesa per tenir un entorn on puguin respirar el cos i l’esperit, no tindria aturador.