La tribuna
El tren per la cabota
Una proposta ferroviària amb destinació a Andorra acaba de treure el cap
Una altra proposta de línia ferroviària amb destinació a Andorra acaba de treure el cap aquesta setmana. La fa la Fundació Mobilitat Sostenible i Segura, amb seu a Barcelona, la qual té entre els seus postulats convertir Catalunya en un país de trens, on gairebé sigui l’únic mitjà de transport a promocionar i fer servir, perquè, segons diuen, “redueix a zero les emissions climàtiques, redueix pràcticament a zero la sinistralitat i garanteix un accés (entenem que a Andorra), sense cues”. Bones paraules i bons propòsits amb algun serrell que se’ls escapa, com ara dir que l’electricitat no produeix emissions “climàtiques”, perquè bé s’ha de produir per poder-ne disposar i actualment encara és l’energia nuclear, amb un 20% del percentatge total sobre les procedències de l’energia elèctrica, la font de generació que assegura poder disposar d’electricitat per a fer córrer els trens. Hi ha després en percentatge, l’energia elèctrica produïda mitjançant la combustió de gas, de gasoil o de residus, en centrals de cicle combinat i de cogeneració, suposant un 27%. L’energia eòlica, que depèn de la força del vent, i per tant, sotmesa a les fluctuacions, de si en fa o no en fa, suposa un 23%. La solar, sigui fotovoltaica o tèrmica, assoleix un 10%. La hidràulica, la més neta, representa un 11,5%. El carbó, un 2%, xifra que pot semblar baixa però que pot incrementar-se exponencialment segons com evolucioni la crisi geoenergètica derivada de la guerra de Rússia contra Ucraïna. Recordem com la Unió Europea acaba de donar fe de considerar el gas i l’energia nuclear com a energies verdes, quan la nuclear fa cinc anys semblava tenir els dies comptats.
Fet aquest tomb per les principals fonts d’energia elèctrica, la que faria moure “el tren d’Andorra”, podem deduir que l’impacte de les emissions contaminants no seria pas zero ni de bon tros i més si tenim en compte que la proposta és fer anar el tren a tal velocitat que es plantaria, segons la Fundació Mobilitat Sostenible i Segura, amb dos hores i mitja entre l’entrada de Barcelona (Sant Andreu Arenal) i Andorra la Vella i viceversa, sense comptar les parades a Ripoll i Vic, que incrementaria el temps en una hora més. És a dir, que el consum d’energia seria alt, perquè a més velocitat, més consum. La sostenibilitat associada al tren, doncs, ha de ser matisada i explicada, perquè si no sembla que és un mitjà de transport innocu per al medi ambient i no és ben bé així. Però no és aquest l’aspecte més negatiu que produeix una línia ferroviària. La visió del tren ja en funcionament, no ens pot amagar o no voler veure una ferida oberta i feta sense compassió sobre els indrets per on passa la via. M’ho comentava per telèfon un amic d’Alp que en veure la notícia del tren d’Andorra a la premsa em va trucar: “Vols dir que saben per on hauria de passar i quantes afectacions de cases, quadres, pobles, recs, de prats, de camps, de camins, carreteres, rieres i rius suposaria? Des de Barcelona s’ho miren tot sobre el mapa i la realitat, sobre el terreny, és una altra. Que s’ho pugin a mirar i siguin conscients de la trinxada de país i de vida que la línia recta del tren entre Cerdanya i la Seu suposaria. Això és voler fer entrar el clau per la cabota. Abans un trenet com el tren groc, que pot anar girant i tot i així, maleïda la gràcia que ens faria a la gent de Cerdanya i a la de l’Alt Urgell veure com s’esquartera encara més la vall del Segre.”
L’amic d’Alp té tota la raó: voler fer entrar el tren per la cabota. La trinxada de país fora tremenda, desmesurada, imperdonable. I sacrificar el pas natural del Segre i el de la Valira per tenir un tren ràpid, directe a Barcelona, a disposició de qui vulgui anar de Barcelona a Andorra i viceversa, no té cap sentit. I tothom té dret a proposar, com fa la Fundació Mobilitat Sostenible i Segura, però les coses s’han de presentar amb tots els seus ets i uts, amb els beneficis però sobretot amb les afectacions sobre el terreny i la gent, que en aquest cas serien moltes, massa. I a sobre, i ara suposem que està obrat, els pobles per on passaria només el veurien passar, perquè no s’hi aturaria pas. Aquest és un dels grans enganys dels trens actuals, que promouen i venen l’anar de pressa entre l’inici i el destí, en detriment dels pobles i ciutats per on passen. És a dir, que polaritzen, que beneficien només els caps. Això ho pateixen totes les terres d’Espanya per on passa l’AVE. Abans tenien el tren assegurat. Ara el veuen passar i bona nit i tapa’t. I així no es fa país. Es desfà. I la dèria de voler anar entre Barcelona i Madrid amb el temps mínim possible, afecta d’igual una ciutat gran com Lleida i a més en aquest cas amb discriminació econòmica associada. La nova operadora OIGUO, de preus gairebé a meitat dels de la RENFE, no para a Lleida, directe a Saragossa i Madrid i de retorn a Barcelona igual. I així, sigui el tren entre Barcelona i Madrid o el suposat tren entre Barcelona i Andorra, així, tornem-ho a dir, no es fa país. Es desfà.