Català

Es podia llegir fa uns dies que l’any passat havien augmentat considerablement les queixes de persones per no haver estat ateses en la llengua pròpia i oficial a llocs públics. A primera vista, sembla un bon símptoma en favor de la defensa de l’idioma, perquè cal suposar que els denunciants no cercaven repressió en forma de sanció, sinó que es corregís la mancança.

Aquesta setmana ha tornat a ser presencial el campus de català que porta estudiants d’arreu d’Europa i algun lloc d’Amèrica, però amb sintaxi acadèmica, i amb els accents propis dels llocs de procedència.

Segueixen amb un respecte absolut, en silenci, incloses tres noies del lectorat de Praga, que depèn del Govern. Cada vegada que l’oportunitat es presenta, és tot un gaudi escoltar la trentena d’universitaris, amb els diversos accents, en un català que dominen, amb el seu nivell de lèxic i absoluta atenció aparent, qualsevol xerrada; en acabat, serà estrany que no hi hagi algú que demani d’aquesta joventut per una llengua aliena, potser fins i tot exòtica, a l’hora de triar una assignatura optativa per afegir crèdits al currículum acadèmic, en comparació amb tants ciutadans i ciutadanes que, després de lustres, fins i tot dècades, entre nosaltres, continuen agafats a l’idioma originari. Tot plegat és quelcom de força gratificant per qui fa de professor improvisat.

I, a la vegada, és inevitable pensar en el contrast entre l’interès com musclos al roc de l’idioma originari, especialment si és l’espanyol, menys el francès i mínimament en el cas del portuguès.

Tan estranya pot semblar aquesta dèria estudiantil, que en una de les visites del grup -culturals o lúdiques, que també es programen- segurament per inèrcia en saber que es tractava d’estrangers, els va rebre una guia parlant-los en espanyol. I va haver d’intervenir la professora que els acompanyava per desfer el malentès, tot advertint que pocs entendrien les explicacions, si no era en la nostra llengua, per a ells la vehicular comuna.

Anar a la capital de la República Txeca i trobar amfitrions voluntaris que et portin a visitar la ciutat i t’expliquin en català tantes cosesn sobre cada indret, monument o edifici amb la senzillesa de la persona veritablement culta és quelcom que no té preu.

Aquests nois i noies, ja abans però encara més a la tornada del campus –que abans els havia portat a les Illes i al Principat veí- esdevenen ambaixadors oficiosos i divulgadors per sempre del nostre univers cultural, que en gran part han fet seu per sempre.

I tot això té lloc just en les mateixes dates en què la tenista Paula Badosa, nascuda a Nova York però gironina per adopció voluntària, esmentava entre les seves llengües conegudes el català “tot i no ser un idioma”. No va trigar a demanar disculpes, més que acceptades, tot explicant que algú l’havia informada així de malament.

L’anècdota ens va fer recordar el tòpic de fa anys, quan es pensava d’entrada que els futbolistes i els esportistes en general mostraven un nivell cultural baixíssim. Era, naturalment, abans de Pep Guardiola, i de tants altres que han aprofitat o aprofiten les hores lliures d’entrenaments i competicions per estudiar, o llegir, més que per als jocs electrònics o de taula.