La gent que m'agrada

Si hi ha quatre trets de la gent que m’atreuen, tant d’homes com dones, aquests son la sensibilitat, les inquietuds de coneixement, la bondat, i l’elegància.

Admiro la gent que és capaç de mostrar sensibilitat i a l’hora gestionar-la bé, sense arronsar-se tot i saber que sovint els feriran.

Perquè estic convençut que tots som altament sensibles, però són pocs els valents i valentes que decideixen no amagar-la mostrant-la sense recances, i quan aquest món individualista els fereixi ja ho gestionaran.

Els que es fan els durs són els més covards, anteposen la seva protecció essent incapaços de gaudir la sensibilitat, no col·laborant així en fer una societat més humana.

També la gent amb inquietuds de coneixement m’apassiona. Hi ha tant per conèixer, per gaudir i experimentar, que malbaratar la vida amb rucades buides ho trobo un sense sentit.

Si bé hi ha temps per a tot, i els moments de suma zero també son necessaris, a mi m’atrau la gent que va als llocs per conèixer, que inverteix el temps en aprendre, i que es lleva amb inquietuds per conèixer més cada matí.

Voler conèixer és voler viure, i viure coneixent ho trobo més interessant. M’encanten els que així ho fan.

Ho sento, però no puc amb la gent buida, se’m fa molt feixuc.

Però de res serveix ser sensible, i tenir inquietuds intel·lectuals si no venen acompanyades d‘una bona dosi de bondat per despertar-me cap desig.

I aquí tot es complica, tothom sembla bo als primers intercanvis, però quan hi interaccions, quan observes, quan grates una mica, comences a veure com tothom va a la seva.

Llavors cauen les etiquetes de la bondat universal, les bones accions es van diluint i les promeses es fan i desfan.

És en els moments complicats, en les interseccions que ens situa la vida, quan apareix la gent bona, quan no trien el que a ells millor els va o les opcions més fàcils, sinó que també amb valentia, trien allò que més abraça el bé.

És quan s’obren o es tanquen les meves portes.

Quan te’ls trobes el benefici és doble. A part de la satisfacció de rodejar-te de gent bona que et fa la vida més fàcil i plena, la bondat és contagiosa, i el compromís que adquireixes per correspondre-hi es fa més sòlid.

No us passa a vosaltres que quan teniu davant una bona persona es fa més fàcil de correspondre?

Estic convençut que la millor manera d’educar els fills és amb l’exemple, i la millor educació que poden rebre els nens al seu àmbit familiar és créixer en un ambient bondadós, quan volin sols els serà el més benèfic.

Per últim, m’apassiona la gent amb elegància i saber estar. M’hi sento misteriosament atret i sempre em criden l’atenció.

A vegades et trobes amb gent molt bona que no és gaire elegant, i amb gent molt elegant que tant sols per ser-ho ja s’ho creuen, i quan et topes amb bona gent i que també són elegants, el cor se m’emporten.

Perquè l’elegància no és el vestir, entenc l’elegància com una actitud, una forma de passejar per la vida amb una certa rectitud i estètica de comportament que tot ho sosté.

També cal tenir en consideració els extrems. La hipersensibilitat costa de gestionar, la bondat desbocada amaga moltes mancances, l’obsessió pel coneixement fa perdre’s d’altres plaers i massa elegància ens situa en un punt massa ferri.

Tot i que és un repte majúscul trobar-te amb gent que compleixi tots aquests trets alhora, trobar-te amb qui en té algun d’aquestos sempre et fa valorar-ho i enriqueix.

De tothom se n’aprèn, ja que a vegades no som conscients d’on patinem fins que no ho veiem en l’altre.

Amb tot, tractar amb la gent és molt interessant, ens fa abandonar el nostre jo i ens permet veure aspectes en un mateix que potser d’altra manera no ens n’haguéssim adonat.