100 anys sense Proust

Enguany és el centenari de la mort de Marcel Proust, però avui no parlarem exclusivament d’ell. Ho farem també de la seva amiga, musa i mecenes Elisabeth Greffulhe, nascuda a París un 11 de juliol de 1860, coneguda com la reina dels salons de Faubourg-Saint Germaine.

Abraçar tot l’entorn literari, social i sentimental de Marcel Proust ens portaria tres capítols com a mínim; hi ha tantes coses a dir que costa sintetitzar l’univers d’aquell gegant que deia: “Desconfia de l’home que no plora mai, acostuma a ser el més covard.” I us preguntareu: no seria més apropiat parlar només de la gran figura de Proust i no d’una aristòcrata encara que fos benefactora de les arts i les ciències en ple segle XIX? Penseu que sobre ella l’escriptor deia: “El misteri de la seva bellesa inigualable rau en la brillantor dels seus ulls.” Qualsevol cap d’Estat que viatgés a París, abans de visitar el president de la República passava per la residència de la comtessa Greffulhe. Però és què, a més a més, parlarem d’una altra dona riquíssima: Winnaretta Singer, que, tot i néixer a Nova York, residiria molts anys a la capital de França, on es dedicaria en cos i ànima al mecenatge implicant-se en iniciatives de tota mena. La llegenda diu que el rostre de la mare de Winnaretta va servir de model a Frédéric Auguste Bartholdi per realitzar l’Estàtua de Llibertat.

I com a curiositat també diré que una de les obres més conegudes de Gabriel Fauré, la Pavana, està dedicada a la comtessa Greffulhe, protectora del compositor nascut el 1845 a Pamiers, a 120 quilòmetres d’Andorra. Winnaretta Singer protegiria igualment Fauré a banda de convertir-se en princesa de Polignac al casar-se el 1893 amb Edmond de Polignac, un matrimoni ben curiós perquè ambdós eren homosexuals; així cadascú podia anar a la seva. I qui propiciaria aquestes segones núpcies de Singer seria precisament Elisabeth Greffulhe.

Per un altre costat, Maurice Ravel compondria la seva Pavana per a una infanta difunta el 1899 quan estudiava amb Gabriel Fauré al Conservatori de París, dedicant-la a la princesa de Polignac, que en aquell moment també era la seva protectora. L’obra seria estrenada pel gran pianista lleidatà Ricard Viñes el 1902, considerat l’intèrpret ideal per a molts compositors. Però no ens referirem només a senyores acabalades de l’alta societat parisenca. També ho farem d’una dona senzilla que va atendre i cuidar Marcel Proust, Celeste Gineste, nascuda el 1891 al Llenguadoc-Rosselló i que viuria fins als 92 anys. Es casaria amb Odilon Albaret, un taxista de París que entre els seus clients tenia Proust. Després de la mort del seu marit, Celeste gestionaria el Museu Ravel a Monfort-l’Amauri, molt a prop de París, un petit poblet medieval on Maurice Ravel viuria des del 1921 fins a la seva mort, l’any 1931. A la seva residència Belvedere el genial compositor impressionista nascut a Ciboure hi escriuria el seu famós Bolero.

Les tres dones de les quals hem parlat serien protagonistes de l’obra més aclamada de Proust, un escriptor de casa bona a qui mai no li faltarien ni diners ni recursos, malgrat ser recolzat per aristòcrates. La seva mare, Jeanne Weil, alsaciana d’origen jueu, pertanyent a l’alta societat de París, és qui encaminaria el seu fill Marcel a ser un home de profit amb una exquisida formació privada. A partir de 1907, ja sense els pares, Marcel entraria en una depressió i pràcticament no sortiria de casa. Aïllat del món, es dedicaria a escriure A la recerca del temps perdut, on apareixen tots els personatges que havien format part de la seva vida, amb Celeste Albaret inclosa. De fet, quan Marcel va morir el 18 de novembre de 1922 als 51 anys d’edat, la seva darrera paraula va ser: “Mare.” Toulouse-Lautrec, mort 21 anys abans, havia pronunciat la mateix paraula: “Mare.”

* Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella