L'enyor d'en Joan Salvat i Papasseit

Fa uns dies s’acomplí el 98è aniversari de la seva mort, quan tot just acabava de complir 30 anys, per culpa d’una tuberculosi. Gairebé només hi ha hagut un sol periòdic del Principat que se n’hagi fet ressò. Per això, tot i l’endarreriment, em veig obligat a parlar-ne. Jo mateix no m’ho podria perdonar mai. Gran poeta i articulista, el seu estil traspuava optimisme i eufòria, malgrat que la seva salut no tirava coets. A més, la seva obra va romandre uns altres 30 anys més en un oblit totalment immerescut. Fins que sorgiren autors de la Nova Cançó que van posar música a alguns dels seus poemes.

S’autoconsiderava de lletres i amb poca capacitat imaginativa. Per això, però, feia per copsar íntimament qualsevol de les seves vivències. Alhora, transcric una cita seva que palesa la fondària dels seus sentiments: “Mai no he escrit sense mullar la ploma al cor, amb un tarannà esbatanat.”

Orfe de pare als set anys, la mare el dugué a l’Asil Naval i als salesians, on romangué ben pocs mesos. Així, va aprendre a llegir i escriure, una micona i a batzegades. Li tocava treballar en oficis com aprenent d’adroguer o tallista d’escultura religiosa. Els fets de la Setmana Tràgica (any 1909) motivaren la seva politització. Dos anys més tard, conegué el llibreter anarquista Emili Eroles, que tenia una parada de llibres al Mercat de Santa Madrona. Fou L’indret on compartí tertúlia amb Joan Alavedra i altres apassionats dels llibres i la política. Moment per començar a llegir obres d’autors que conformarien la seva línia ideològica i els seus temes d’interès: Nietzsche, Ibsen i Gorki, entre d’altres.

Amb el mateix Eroles i altres amics s’apuntà a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, entitat de la qual arribà a ésser secretari general. Allà tingué l’ocasió d’accedir a obres de Joan Maragall, mossèn Cinto Verdaguer i Lev Tolstoi, entre d’altres. També va poder conèixer i escoltar conferències d’Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Francesc Layret i José Ortega y Gasset. Gairebé sempre partia de la realitat diària i de les novetats que li reportava la premsa i la correspondència per a bastir tant els seus escrits, en prosa com en poesia.

Un altre tret de la seva obra rau en el tractament de l’amor i l’erotisme. Particularment al llibre El poema de la rosa als llavis. Heus ací un pírric tast que certifica la finesa en aquest camp: “deixa’t besar i si et queda enyor besa de nou, que la vida és comptada”. En cloure aquest article, embolcallat per aquest tema, em prenc la llicència íntima de retre i compartir –amb els lectors– un record emocionat i un petit homenatge envers la figura del meu pare. Avui, justament, fa 29 anys del seu traspàs. Ell també fou un gran autodidacte, llegint compulsivament i escoltant bona música a través d’un transistor. En concret, ho faig mitjançant un minitast del propi autor:

“Res no és mesquí,

perquè els dies no passen;

i no arriba la mort ni si l’heu demanada.

I si l’heu demanada us dissimula un clot

perquè per tornar a néixer necessiteu morir.

I no som mai un plor

sinó un somriure fi

que es dispersa com grills de taronja.”