Els valors immaterials de la dieta mediterrània

El 1948 la Fundació Rockefeller va patrocinar un estudi a l’illa de Creta que fou realitzat per l’epidemiòleg Leland Allbaugh, fruit del qual es va comprovar que els seus habitants rarament patien malalties cardiovasculars.

Poc després el fisiòleg Ancel Keys arran d’un congrés a Nàpols es va quedar sorprès de la poca incidència de les malalties cardiovasculars en aquella part de la Mediterrània i tirà endavant el famós estudi dels set països, que publicà el 1950 amb uns resultats espectaculars sobre els efectes protectors de la dieta mediterrània davant de la malaltia cardiovascular.

El 2013 la dieta mediterrània era notícia a The New York Times pels impressionats resultats de l’estudi Predimed, del qual s’està executant ara la segona fase. El 2010 la Unesco va declarar-la patrimoni immaterial de la humanitat i aquest 2022 per cinquè any consecutiu ha estat reconeguda com la millor dieta del món.

La merescuda fama mundial de la nostra dieta mediterrània s’ha degut en alguns casos a persones i institucions llunyanes geogràficament del mare nostrum, mentre que aquí, al Mediterrani, malauradament se segueix cada vegada menys.

Un dels factors de la pèrdua de prestigi entre nosaltres ha estat que hem assumit alguns dels erronis valors occidentals de manera acrítica, com no fer gran cosa davant de la pèrdua de la viabilitat econòmica de la pagesia, tancar els ulls davant del desaprofitament dels aliments, normalitzar el fet de menjar de manera caòtica i darrere d’una pantalla, mantenir-nos indiferents amb la pèrdua d’autenticitat dels aliments, tenir assumida la destrucció del vincle entre proximitat i alimentació o obviar la pèrdua de la biodiversitat i de la sobirania agrícola.

Una part de la nostra societat ha deixat de ser coherent culturalment amb el ritual d’alimentar-se i de reunir-se al voltant de la taula, ja que per a alguns el menjar s’ha convertit en només una simple pausa del treball i no en un moment especial, fet que ha comportat que ens posem a la boca els anomenats ocnis –objectes comestibles no identificats–, productes que qualsevol de les nostres padrines es negaria a comprar i després a tastar, i que són aquells aliments ultraprocessats que difícilment caduquen i que diuen que també ens nodreixen.

Tornem de nou a l’antic Mediterrani, que és el nostre mar rodejat de terra que acaba geogràficament allà on arriba l’olivera, la cruïlla de camins de mar i el lloc de trobada de persones, cultures, religions i idiomes, aquest mare nostrum que a més d’un concepte geogràfic és sobretot un patró alimentari.

Segons els experts, l’oli d’oliva és l’element central de la dieta amb preferència pels aliments d’origen vegetal, com ara les verdures i fruites –com a postres habituals–, llegums i cereals –com la pasta, l’arròs o el pa integrals–, fruits secs i productes làctics –sobretot iogurts i formatges–, peix en abundància i un consum moderat d’ous, carn vermella, dolços i pastissos, i una ingesta important d’aigua i mesurada de vi, sobretot en els menjars, patró alimentari ple d’aromes i sabors amb una baixa ingesta calòrica i que podem veure resumit en la coneguda piràmide.

Les metgesses i els metges nutreòlegs, els de medicina preventiva i salut pública, i els epidemiòlegs han demostrat científicament en innombrables estudis els enormes beneficis per a la salut de la dieta mediterrània i, per tant, l’increment de l’esperança de vida dels qui la practiquen activament, és a dir, una clara vinculació entre salut i nutrició.

Les evidències científiques són moltes, entre les quals el famós estudi Predimed, els resultats del qual són simplement espectaculars en constatar una relació directa entre els hàbits dietètics i les malalties cròniques.

Ara bé, la dieta mediterrània no és només posar oli al pa i veure vi, la coneguda com a tríada mediterrània –constituïda pel blat, l’olivera i la vinya–, sinó que també suposa mantenir un estil de vida saludable, fer exercici físic i tenir un pes adequat, viure sense estrès ni tabac.

Segurament la clau per evitar la seva decadència entre nosaltres és retornar als aliments el seu gran valor simbòlic, com el fet de menjar-los tots junts al voltant d’una taula i recuperar el fort vincle entre aliments i territori de proximitat.

I quins són els autèntics valors immaterials de la dieta mediterrània?

Doncs la palatabilitat, la frugalitat, la comensalia, el paper de la cuina o el ritual de menjar aliments variats amb coccions curtes, fets que només són possibles si posem de nou al centre de les nostres vides les nostres pageses i pagesos

Una part de la nostra societat –la més jove– està perduda davant de l’alimentació i el fet propi de menjar, i la raó és segurament la pèrdua dels referents alimentaris.

Si la dieta mediterrània es la nostra vida, cal preguntar-nos per què no som congruents i ens atrevim a reflectir els seus valors immaterials en la salut, en la societat, en la política, en l’economia, en la cultura i, sobretot, en l’agricultura, fent un simple gest com conrear el nostre propi hort, anar fins a la cooperativa a comprar l’oli d’oliva o adquirir de la pagesia de proximitat les fruites i verdures de temporada.

Som nosaltres, els mediterranis, els ciutadans del territori on habita l’olivera, els que hem heretat aquests valors dels grecs i els que l’hem de transmetre i, per tant, tenim la responsabilitat de fer-la conèixer primer i fer-la evolucionar després, com han fet les nostres padrines i padrins, que ens han transferit aquests valors mil·lenaris com aquells atletes olímpics que entreguen el testimoni a altres corredors del seu mateix equip.

La dieta mediterrània és un potentíssim patró cultural que sobreviurà, tot i la seva clara decadència entre nosaltres, només si tornem a posar al centre de les nostres decisions alimentàries les nostres pageses i pagesos, perquè es guanyin la vida com es mereixen, sempre que nosaltres, els consumidors, també siguem coherents amb aquests valors mediterranis en el moment de triar on i a qui comprem el que ens posem a la boca, ja que nosaltres els consumidors i ningú més té el poder de decidir tres vegades al dia amb quins aliments obrim la boca i amb quins productes la tanquem.

La forma com produïm i mengem no és sostenible ni per a les persones, ni per al desenvolupament rural, ni tampoc per al planeta, i no podem ignorar els desafiaments ecològics com el canvi climàtic, la pròpia escassetat de l’aigua o els casos d’inseguretat alimentària que tots tenim al cap.

Per tant, toca posicionar-nos i dir si volem ser espectadors, víctimes o actors, fet que suposa deixar els complexos de banda i revitalitzat les economies agràries, reconèixer i pagar el preu just dels aliments de proximitat i que la producció sigui econòmicament rendible per als pagesos, que seran possiblement els nostres metges del futur, com diu aquell antic aforisme que afirma que l’aliment sigui la teva medicina i la medicina el teu aliment.

Seguir la dieta mediterrània pot reduir fins al 72% els gasos d’efecte hivernacle i per això ara es parla de patró dietètic sostenible, degut al seu baix impacte mediambiental i al seu respecte a la biodiversitat, valors que formen part de la mateixa dieta que ens porta cada dia a la taula els ingredients que veiem a l’altre costat de la finestra quan alcem la vista del plat, i que són patrimoni immaterial universal de tota la humanitat i també dels mediterranis.