Voleu meló o aparcar?

Es veu que a Canillo a l’estiu no havien vist mai un tap de cotxes com els d’aquesta setmana. Si fos hivern, la cua de baixada de les pistes a mitja tarda s’hi assemblaria, però ara a l’estiu i ja de bon matí, l’escena és novetat. Llegim la notícia i ens donen algunes raons per entendre l’embús a l’hora de travessar Canillo: cotxes per parar un tren; rotondes trampa pels autocars que no poden girar sense haver de fer maniobres; el transitar dels autocarets que pugen gent cap al pont tibetà; la gent que no troba aparcament i arriba a una punta del poble per retornar i veure si per miracle hi ha algun forat on aparcar. És a dir, massa cotxes, massa gent, onada turística d’estiu, amb bon temps i ganes de tornar a voltar després del malson de la pandèmia. I això és bo, per a les butxaques dels establiments i per al país. És tan bo com omplir el cistell fins dalt de nous fins que una petita sotragada fa que el cistell tombi i les nous s’escampin. I no hi ha cosa més empipadora que plegar nous escampades pel terra quan ja les tenies totes al cove. Amb el turisme massificat pot passar una cosa semblant a les nous caigudes per una trabucada sobtada: que cansat de fer cua, de no trobar on deixar el cotxe, de veure com el temps de lleure s’escola miserablement, tingui, com tenim tots quan ens trobem fent cua estona i estona llarga, ganes de sortir trincant cap a altres indrets amb més espai, amb més amplitud, amb més aire per respirar. De fet, hi ha qui apunta l’efecte llagosta per explicar tal gernació a les parròquies altes: el trobar-se a Andorra la Vella o a les Escaldes tan atapeïts, amb impossibilitat d’aparcar, i saltar, com fa una llagosta, carreteres amunt, cap a Envalira o a Grau Roig, per tornar a baixar després d’admirar el panorama i haver de fer cua peti el que peti.

En podem dir turisme massificat, més que turisme de masses, perquè això de masses té un toc una mica despectiu, com si el comportament gregari, a ramades, fos un demèrit, quan és un factor característic del comportament humà. Dir-ne turisme massificat és més just i indicat, perquè vol dir que n’hi ha massa pel que pot acollir l’indret. I aquí és on arriba el dilema de si cal posar limitacions als accessos a segons quins espais per accedir-hi en cotxe, com de fet es fa ja a Incles, a Sorteny o a Arcalís. Limitacions en forma de pagament per passar o de tancar l’accés la major part del dia. Tot i així, la tirada o diguem-ho millor, l’atractiu turístic d’Andorra, és tal i tan gran, Andorra té un potencial turístic tan immens, que les mesures per canalitzar les onades del turisme en ple estiu poden resultar ineficients o simplement obsoletes en un tres i no res, sobretot quan arriba el moment que ja no hi cap una agulla i els rètols de tots els aparcaments llueixen el llum vermell de complet. L’experiència, en aquest cas, de cercar un llum verd que digui lliure, adquireix base per a un estudi sociològic inherent a les societats urbanes.

L’aparcar és el punt àlgid, el clímax existencial, quan s’arriba de visita a Andorra. Ja no parlem del malson dels habitants, que ho pateixen tant o més durant la jornada laboral. Els turistes deambulen amb els cotxes pels carrers mirant de trobar el lloc on aparcar i oblidar-se del volant per una bona estona. Encara que sigui pagant. I segurament, malgrat l’angoixa i fins i tot l’encabritament dels ànims, en el fons la situació de cua i de col·lapse es pot arribar a entendre, però queda fixada en la ment a l’hora de programar o decidir-se per properes incursions al petit país del Pirineu, tal volta descartades per no voler tornar a passar hores fent cua i perdent el temps. Davant això, només hi cap una oferta turística proporcional a les mides del país. Proporcional i diversificada i organitzada. De la mateixa manera que les estacions d’esquí tenen els seus aparcaments, com els tenen els grans centres comercials, tota activitat promoguda pels comuns hauria de ser sostenible en matèria d’aparcaments. Des del pont tibetà fins al Cirque du Soleil, els aparcaments haurien d’anar lligats al pagament del tiquet en reservar-lo. I amb un número limitat, com s’escau posem el cas en les platges més concorregudes de Menorca on s’hi arriba en cotxe o obligatòriament en autocaret. Les de Son Saura o Macarella i Macarelleta o les de la Vall, per exemple, ja anunciades al començament de la carretera que hi porta des de Ciutadella amb aquells rètols lluminosos que si són en verd i lliure estàs cofoi com si t’hagués tocat la loteria i si veus el vermell i complet et sents com si t’haguessin aixafat el dia.

Justament a Menorca, que tota l’illa és Reserva de la Biosfera, el turisme massificat és, o comença a ser, un problema també, com a Andorra. I cal ser molt desperts i obrar amb polítiques de pacificació turística si no es vol perdre pel camí bous i esquelles i melons. Dic melons per, ai aquells melons menorquins de sant Joan de Missa! que t’oferien a les primeries, tan naturals com senzilles, del turisme a Menorca. “Que voleu meló?”, et deia amb cantarella amable el pagès de Son Vivó que feia parada a peu de carretera, a l’ombra d’un ullastre, en tornar de passar el matí a l’arenal de Son Saura. Aquella mirada franca, aquelles mans fortes, colrades per la terra i el sol, aguantant el tall de meló dolç i flairós que valia 25 pessetes i era un regal dels déus. Avui en dia, si tens sort, podràs arribar a Son Saura a primera hora del matí i aparcar. Més enllà de dos quarts d’onze, el vermell de complet et dirà que tururut pa amb oli. I els melons, el “que voleu meló?” ritual sota l’ombra de l’ullastre i amb el cant vigorós de les xitxarres omnipresent, ja ha passat a la història. Avui en dia, la llei no permet “venda ambulant” i no fa gaires dies la guàrdia urbana de Ciutadella i el Seprona de la Guàrdia Civil requisaven un carretó de melons just a l’entrada de Son Saura, dels que passen a vendre per la platja.

Tornant a Andorra i a les cues i els embussos i sobretot al poder aparcar, alguna cosa s’ha de fer per no perdre bous i esquelles i..., potser no melons però sí talls de donja i de bringuera pel camí. Per no perdre les essències, diríem, i és clar, a la vegada per no malmetre el país.