Chaves Nogales: “L'agonia de França”

La societat ha de rendir tribut a aquells escriptors i periodistes que l’ajuden a esbrinar el sentit dels esdeveniments, les causes que mouen el món, els corrents subterranis que condicionen, a vegades brutalment, la nostra vida. Manuel Chaves Nogales (Sevilla, 1897-Londres, 1944) fou un periodista total, al més alt nivell entre els europeus en el període d’entreguerres. Un periodista que, a més de descriure els fets, els disseccionava amb la precisió d’un cirurgià i n’extreia conclusions fines com navalles: un reporter de guerra, un Herodot del nostre temps. La Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial van ser objecte de les seves agudes anàlisis, així com les convulses societats espanyola, francesa i russa sotmeses aleshores a duríssims sotracs.

Arribà al cim de la seva trajectòria professional en la dècada de 1927 a 1937. Col.laborà a Estampa i a La Gaceta literaria i fou director del diari Ahora, proper a Azaña. En esclatar la Guerra Civil es posà al servei de la República, fet que li comportà l’exili a París, on formà part de la redacció de L’Europe Nouvelle i de Candide. Senyalat per la Gestapo, fugí a Londres el 1940 poc abans de l’ocupació alemanya. Allà dirigí The Atlantic Pacific Press Agency i publicà a l’Evening Standard i a la BBC.

A sangre y fuego. Héroes, bestias y mártires de España és un al·legat contra la brutalitat i la violència d’ambdós bàndols en la Guerra Civil, que atribuïa a “la por dels sectaris a l’home lliure i independent. La causa de la llibertat aleshores a Espanya no la defensava ningú”. Va arribar a entrevistar a Joseph Goebbels, ministre de propaganda de Hitler. El catalogà de “ridícul i impresentable”. Els seus llibres Juan Belmonte: su vida y sus hazañas i la trilogia sobre la Rússia soviètica El maestro Juan Martínez que estaba allí, Lo que ha quedado del imperio de los zares i La bolchevique enamorada són com més va més valorats.

A La agonia de Francia descriu el terrible trauma de la societat gala i la incapacitat dels seus dirigents davant la imminència de la invasió nazi: retrata un país en estat de xoc. Així ho veia aquell fi observador des de la capital de l’hexàgon:

“França havia passat per quelcom més terrible i funest que una revolució triomfant; havia passat per dues revolucions avortades: la de les Lligues reaccionàries de 1934 i la del Front Popular de 1936.”

“En les seves llargues hores d’inacció, el soldat, a qui s’havia despullat de les seves virtuts cíviques, queia fatalment en tots els vicis militars, sense que s’arribés a infondre-li cap virtut militar veritable.”

“L’enemic sabia que aquells nou mesos de maceració bastarien per corrompre la moral de l’exèrcit francès i per diluir la seva voluntat de lluita.”

“A poc a poc resultava que aquell exèrcit estava cada vegada més ben organitzat, però no per a la batalla, sinó per a tot el contrari, per a l’evasió cap a la reraguarda.”

“Es deia humorísticament en els medis militars francesos que l’Estat Major va sempre ‘amb una guerra de retard’. El 1914 volien fer la guerra com el 1870 i el 1939 estaven pensant encara en la guerra de 1914.”

“No era la intel·ligència de les minories sinó l’esperit de la massa, el que fallava a França.”

“Des del primer de setembre el ciutadà francès va procurar abans de res eludir el pagament dels impostos.”

“La dominació hitleriana no espantava tant la gent com la perspectiva d’haver de lluitar en contra seu.”

“Aquest és el gran esquer del totalitarisme. Mentre la democràcia manté els homes en un estat permanent d’impuresa, el totalitarisme és un Jordà purificador meravellós.”

“Així s’espandia el derrotisme. I així es donaven la mà per primera vegada, en l’anglofòbia, el comunisme i el nacionalisme integral maurrasià.”

“En jutjar ara Daladier, es repeteix el sofisma mil vegades repetit de carregar al compte de la democràcia els crims que cometen els seus enemics.”

“Després del fracàs de l’operació de Bèlgica, el ministre de l’Interior, Georges Mandel, reiterava la seva confiança en una frase paradoxal, una boutade: ‘Anirem de catàstrofe en catàstrofe fins a la victòria final’.”

Aquella França que estava dividida, atemorida i desorientada de l’inici de la Segona Guerra Mundial, observada amb ull expert per un dels més incisius i brillants periodistes del passat segle XX.