Josep Espar i Ticó, dignament

Quan passava per Organyà, fent via Segre amunt o Segre avall, notava l’escalfor de la flama encesa dels Espar, llinatge del qual la vila d’Organyà n’és un abeller. El Josep Espar i Ticó n’ha fet molta de via durant la seva llarga vida, que s’estroncava avui fa una setmana a Barcelona. Ha anat pels camins del país, que són gent i viles i pobles i ciutats, fent cultura, refent llaços culturals, possibilitant eines de cultura. Nascut l’any 1927 a Barcelona, tenia en esclatar la guerra 8 anys, edat massa tendra però amb el sentiment suficient per notar la fiblada de l’assassinat del pare, Marià Espar, a mans dels anarquistes, aquell mateix setembre de 1936. La pelleteria La Sibèria, de la cantonada de la Rambla de Catalunya amb la Gran Via de les Corts Catalanes, negoci que havia comprat el pare del Josep Espar el 1932 al seu cunyat Josep Ticó, era col·lectivitzada i l’adoberia, que tenien a Balaguer, d’on era el padrí del Josep Espar i Ticó, que havia fundat La Siberia, va ser traslladada a Burgos. En acabar la guerra els Espar Ticó van haver de bregar per tirar endavant el negoci i van reeixir. Amb un trasbals tan greu com el de l’assassinat del pare, el Josep Espar hagués pogut quedar tocat per un deixar fer i girar-se d’esquena a la dictadura franquista, però van ser les conviccions cristianes i del catalanisme de base les que van guanyar el seu temperament animós i optimista, i lluny d’inhibir-se, va plantar cara a la repressió cultural del règim franquista, barrinant idees i materialitzant-les per poder disposar, Catalunya, d’instruments, d’unes eines al servei de la llengua i de la cultura, fonaments sense els quals la societat catalana, com qualsevol altra, aniria coixa i no funcionaria amb normalitat.

L’Espar Ticó va ser providencial per fer país en comeses editorials de premsa com la revista Cavall Fort i el diari Avui, i en l’edició discogràfica, amb el segell Edigsa, primera plataforma per escampar la Nova Cançó arreu del país i fer-la entrar a les cases. I amb la distribuïdora de llibres al servei de les editorials, Arc de Berà i amb la llibreria Ona, donaven aire i dinamisme a la literatura catalana. I si no n’hi havia prou i calia fer emprendre altres tasques, l’Espar Ticó s’hi embrancava. Era decidit i valent, i llest i despert, com fa bo de dir i de recordar a les generacions actuals. Es poden tenir idees, es pot tenir saviesa, però si aquestes no es fan realitat, no serveixen per a res, no són eficaces per redreçar, per ventar les brases i renovar la flama perquè faci claror en la fosca i il·lumini les cares i els pensaments. Així i ho va fer el Josep Espar amb la sardana, enlairant-la i fent-la visible, quan corria el risc de quedar arraconada com a expressió cultural. I també va fer córrer les cortines i va obrir porticons i finestres de bat a bat, per mostrar Catalunya, el país, a les noves generacions que, o distretes o indiferents, anaven pel camí de no conèixer la seva terra i estimar-la en conseqüència. I si les empreses i iniciatives culturals van ser fecundes, com no podia el seu compromís deixar de lliurar-se als ideals polítics, arremangant-se igualment en les files catalanistes, sempre tocant de peus a terra i fugint de les presses, com expressava els darrers anys en motiu de l’anomenat procés polític de Catalunya.

El Josep Espar i Ticó, dignament, ha llaurat, com feia de jove als trossos familiars balaguerins, ha llaurat sense descans i ha fet i ha deixat bon solc en la societat catalana. No tan sols en la cultura, sinó en l’economia, i en la trama cívica, que tot va junt. Se li ha d’agrair les empentes, la dedicació, el compromís, la fidelitat, la tossuderia, la voluntat, la plega, la crida a contribuir i també, i sovint amb el més absolut anonimat, el despreniment econòmic, l’ajuda als amics o companys en les mateixes causes, en el fer país. Fou precisament en una excursió de les de fer país, en les quals l’amistat i l’estima pels indrets de Catalunya marcava el pas, quan es va proposar i, un altre cop va proposar als companys de viatge, iniciar un nou desvetllament. En efecte, va ser a Sant Pere de Ponts, restaurat pels Amics de Sant Pere de Ponts, on va sortir: “Cal que recuperem Santa Maria de les Franqueses.” I dit i fet: després de comprar les restes del cenobi cistercenc fundat per la comtessa Dolça d’Urgell el segle XII, la consolidació és una realitat que avui en dia podem veure allà a tocar el Segre, una mica més avall de Balaguer, ben a prop de la Torre Ticó de la família. Dignificació de l’església i del conjunt monàstic, creació del Parc de poesia i natura de les Franqueses i donació a la ciutat de Balaguer; amb usdefruit de l’església per la parròquia de Santa Maria de Balaguer. Que content en parlava de les Franqueses, l’Espar, en trobar-lo les darreres vegades. Ens en parlà el dia del funeral de mossèn Ballarín, el 2016, a Berga. Al tanatori, el Josep Espar –“avui estic trist”– restà llarga estona assegut al costat de l’amic, vetllant-lo. Degué recordar la missa nadalenca que mossèn Ballarín celebrava als despatxos de La Sibèria, el quarter general de l’Espar Ticó, pels volts o el dia 22 de desembre, el del seu naixement. Missa en companyia d’amics i companys de la cultura, la premsa i la política, amb algun andorrà també de cultura i cap despert que hi assistia. I al cementiri de Gósol, ja fosc i sota el plugim fred, en acabar el Cant dels Segadors, un visca Catalunya! va ser reblat per la veu forta i segura de l’Espar, amb un: lliure! que encara ressona a la ment dels allí presents. I a Gósol fou el darrer dia que ens vam veure, a principis de febrer de 2020, en l’inici de l’Any de mossèn Ballarín. “Ens veurem a les Franqueses, eh Pasques?” I tant Espar!, allà serem. Malauradament, la pandèmia ens ho va destarotar. Però li hi veig igual, ara i sempre, amb aquella força expressiva d’ulls i cara, com bé ha dit la seva filla Victòria quan ha partit: “El pare va viure amb una il·lusió permanent i activa sempre, fins al final. Una il·lusió que li donava aquella llum als ulls i un somriure engrescador”. Així era i així el recordarem.

Hem començat parlant del Segre, d’Organyà i dels Espar i acabem amb uns versos del poeta ganxo Josep Espar Tressens, del poema “Sota una olivera de les Solanes”, que li dediquem al Josep Espar i Ticó: “Tu també, Déu volent, com l’olivera/ quan caiguis abatut al pes dels anys/ gaudiràs d’una nova primavera.../ en la vida que brolla dels teus tanys./ Que la vida és com l’aigua escumejant/ els borbolls fugen i la font roman.”