Èxits

En un temps en què semblen acumular-se més que mai les notícies negatives, també aquí, es poden emprar com a consol els èxits esportius, que s’acumulen darrerament i fins i tot ultrapassen el que caldria esperar a escala, pel volum del país.

Els pocs que des d’aquell temps continuen al Diari, i amb bona memòria, duen recordar aquella matinada d’espera retardant edició, davant les bones perspectives de Vicky Grau en una prova del campionat del món, als Estats Units, i que va pagar la pena.

Recentment, després de l’ascens de l’Andorra a la segona divisió absoluta del futbol espa-nyol, hem conegut el tercer lloc de Raül Ferré a la prova automobilística de Mont Doré, que el redactor de la notícia qualificava de “mítica”.

Tanmateix, i al marge d’altres fites ignorades involuntàriament, se n’han produïdes algunes de destacades i de nivell objectivament internacional i, gens casualment, amb protagonistes femenines: En primer lloc cronològic, Vicky Jiménez va assolir el campionat d’Europa de tennis de la seva franja d’edat. Tant de bo la seva carrera no s’estronqui i segueixi la progressió. I si fos possible, sense renúncia a l’andorranitat per aprofitar els avantatges d’altres passaports en aquest àmbit d’activitat.

Encara és més cridaner, però, el cim de Stefi Troguet, al K2, el “vuit mil” de l’Himàlaia on s’han perdut més vides d’escaladors, tot i que darrerament sigui un lloc de recepció massiva de turistes, que s’enfilen per la falda amb el suport d’oxigen, amb el pes de l’equip carregat per xerpes, encordats i en filera, com es podia veure en una fotografia recentment reproduïda per la premsa internacional. Com les que s’han pogut veure també de l’encara més popular Everest.

Els i les autèntiques alpinistes i himalaistes afronten els reptes sense ajuts artificials a la respiració, dificultada per l’escassa densitat de l’atmosfera a grans altituds, ni altres elements que minvin la dificultat –sempre important, en tot cas– del projecte.

O sigui que ja tenim una campiona continental i una conqueridora del “vuit mil” considerat més difícil. En un país de muntanya són lògiques, fins a un cert punt, les fites d’aquesta mena. La història o la llegenda diu que una vegada van demanar a George Mallory –el primer occidental a arribar suposadament al cim del món– el motiu de la seva dèria per enfilar-se muntanyes amunt, i la resposta era ben senzilla: “perquè hi són”. I aquí també són evidents a la vista de tot-hom. Més petites i, tanmateix, algunes no més fàcils, segons la via escollida. En tot cas, tastar-les sembla l’aperitiu per obrir la gana de més altures.

Però potser el més destacat dels darrers temps no és un cim trepitjat, ni un títol, ni un rècord, i, tanmateix, quelcom immortalitzat, o almenys pel temps de vida d’un arbre. És el premi a l’esportivitat concedit a Nahuel Carabaña. L’atleta corria els tres mil metres d’obstacles en una sèrie prèvia als europeus de Munic quan un altre participant va caure i l’andorrà automàticament es va aturar a ajudar-lo.

I que ningú no vingui amb la mesquinesa de recordar que, en aquell moment, anava penúltim. Els actes espontanis, si no reflexos, no entenen en classificacions ni en cronòmetres. Nahuel mereixia el premi que li van donar i l’honor de plantar l’arbre al parc de la capital bavaresa on es recorden aquestes proeses dels bons competidors, i que serà testimoni del gest per moltes dècades.