Paul Whiteman, 'the King'

Paul Samuel Whiteman, nascut el 1890 a Denver i mort fa 55 anys a l’estat de Pennsilvània, va ser un famós director d’orquestra i compositor amb una colossal visió per captar talents com ara George Gershwin, Ferde Grofé, Artie Shaw, Matty Malneck, Bing Crosby o Billy Wilder; sí, sí, ho heu sentit bé, el cineasta Billy Wilder! I és que Whiteman venia a ser una espècie de Rei Mides, aquell que tot el que tocava ho convertia en or.

Arran d’escoltar tocar el piano a Gershwin, Whiteman el convidaria a compondre una peça que es coneixeria com Rhapsody in blue i que el 12 de febrer de 1924 s’estrenaria a l’Aeolian Hall de Nova York cridada a ser una de les peces musicals emblemàtiques del segle XX. El sorprenent del cas és que Gershwin va oblidar-se de l’encàrrec i un dia, llegint el diari, va posar-se les mans al cap en saber que el concert estava anunciat destacant-se precisament la seva composició. A cor­recuita, va haver d’escriure una peça que ja tenia pensada i avançada per a dos pianos, cosa que obligaria Whiteman a demanar a un dels seus millors arranjadors, Ferde Grofé, que la instrumentés a correcuita atesa la poca pràctica de Gershwin com a orquestrador. El concert el dirigiria Whiteman amb el propi Gershwin al teclat. Hi assistirien destacades personalitats musicals perquè Whiteman havia anunciat a bombo i platerets que es tractava d’un “experiment de música moderna”, fet que cridava molt l’atenció, sobretot a gent com Stravinsky, Rakhmàninov o Stokowski.

De moment ja portem dos noms associats a Whiteman: d’una banda, Gershwin, de qui enguany commemorem els 85 anys de la seva mort, i, de l’altra, Ferde Grofé, l’autor de la Suite del Grand Canyon, nascut fa 120 anys i mort en fa 50. Grofé entraria a la banda de Whiteman el 1920 com a pianista i arranjador però ben aviat es convertiria en la mà dreta de l’amo. L’any 1932 The New York Times diria que Grofé era el “Primer Ministre del Jazz”, en clara al·lusió al Rei, que naturalment era Whiteman.

Però tenim encara més deutors del monarca Whiteman; sense anar més lluny Billy Wilder, un enamorat de la banda del Rei del jazz, i és què resulta que quan Whiteman, de gira amb els seus músics per Europa, va passar per Viena, Wilder li va fer de guia turístic mentre treballava de periodista, cosa que propiciaria fer una entrevista al seu ídol i, ves per on, això li comportaria l’ajut del músic per anar amb l’orquestra a Berlín, que era la propera escala de la formació jazzística. Gràcies a Whiteman, el jove Billy s’obriria camí a la capital alemanya, en aquells moments cau de reputats cineastes. Us recomano llegir la biografia de Wilder, en particular el sucós capítol de la seva estada a Berlín, on fins i tot hi exerciria de ballarí.

I un altre nom clau al voltant de Whiteman seria l’extraordinari clarinetista i personatge polifacètic Artie Shaw, qui, per cert, viuria un temps a la Costa Brava. Eren els anys cinquanta i Artie preferiria l’Espanya franquista al maccarthisme dels Estats Units. Begur seria la localitat escollida per passar-hi sis anys amb la seva vuitena i darrera muller, l’Evelyn Keyes, una actriu a qui havia conegut a París i que va tenir un paper destacat a The Seven Year Itch, del Billy Wilder, traduïda aquí com La tentación vive arriba, on fa d’esposa d’un Tom Ewell que està de Rodríguez fent de les seves amb la Marilyn Monroe tot escoltant el Segon concert per a piano de Rakhmàninov. La tentación vive arriba és aquella pel·lícula on a la Marilyn vestida de blanc se li aixeca el vestit passant per sobre d’una reixa de ventilació del metro en plena avinguda Lexington de Nova York. Era un estiu calorós i la Marilyn no desaprofitaria l’ocasió per refrescar-se les cames. Artie Shaw, que ja havia estat casat amb la Lana Turner i l’Ava Gardner, entre d’altres, tocaria també el clarinet a la banda de Whiteman.

Ens queda encara el violinista i autor de moltíssimes cançons Matty Malneck, que també va formar part de l’orquestra de Whiteman durant onze anys i que compondria la banda sonora de Testimoni de càrrec, de Billy Wilder, de l’any 1957. No ens oblidem, sobretot, de Bing Crosby, igualment vinculat a Paul Whiteman; el gran crooner nord-americà moriria als 74 anys a Espanya un 14 d’octubre de 1977, ara fa 45 anys; partiria un infart jugant a golf al Reial Club de La Moraleja, a Alcobendas. Però de cap manera podem marxar sense donar infinites gràcies a Paul Whiteman per tot el que va arribar a fer. Penseu que sense ell mai no hauríem pogut escoltar ni la Rhapsody in Blue ni hauríem gaudit de la memorable escena de les faldilles al vol de la Marilyn enmig del carrer.

* Josep Maria Escribano, Director artístic de la Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella