Mort de Jesucrist

El xoc, s’anomena així el fenomen comú a moltes afeccions que provoca una caiguda de la pressió arterial i, en conseqüència, de l’oxigenació dels teixits, que pot arribar a la mort si no es tracta a temps. Causes: traumatismes importants, infeccions generalitzades(sèpsia) i estat final de moltes malalties greus.

La musculatura participa a mantenir la pressió arterial i la circulació sanguínia i, per tant, també l’oxigenació dels teixits: la contracció muscular, especialment a les extremitats inferiors, té un efecte de bomba ajudant la circulació a part del batec del cor.

Els crucificats, turment i suplici comú a l’edat antiga, eren víctimes d’un fenomen circulatori. El suplici començava per clavar a una creu de fusta els dos braços. Els claus, per suportar el pes devien travessar els canells a l’altura dels ossets del carp o l’articulació radi carpiana, per on passa el nervi mitjà. Aquest gest ja devia ser molt dolorós per afectació del nervi sensitiu de la mà, però no mortal. L’altre punt era posar els peus un sobre l’altre i travessar-los amb un altre clau per la zona del tars o en tot cas més amunt, per l’articulació del turmell, lloc mes fàcil de travessar i més segur d’aguantar el pes del reu, quan aquest es desplomi quasi al final. Tampoc és un gest que causi la mort.

En aquesta posició el crucificat no pot moure més músculs que els abdominals per contracció isomètrica. Quedava anul·lada, doncs, tota la musculatura de les cames i braços. Això més el fet d’estar en suspensió deixa el treball circulatori tot en mans del cor. Aquest, de mica en mica, és insuficient per fer un tomb complet de la circulació general. La conseqüència és l’acumulació progressiva de líquid intersticial a tots els teixits (edema per augment de la pressió vascular deguda al fet d’estar penjat i a la manca de contracció muscular), que augmenta progressivament i més a les extremitats inferiors. En conseqüència, disminueix el volum circulant.

A més del turment que significa la pròpia crucifixió, el sofriment i el dolor causant de vasodilatació generalitzada s’afegeix a la manca de circulació que provoca el fet anterior, desencadena en un estat de xoc en què primer es perd la consciència lentament i finalment s’arriba a la mort.

La crueltat de la crucifixió també era que la mort no era immediata, sinó que s’instaurava a poc a poc amb el pas de les hores, i el turmentat s’adonava que s’estava morint, de mica en mica, augmentant el sofriment i l’angoixa. A les primeres hores podia parlar, però lentament perdia el coneixement.

Els romans tenien per costum en conquerir una ciutat crucificar els enemics al llarg del camí d’entrada abans d’arribar-hi. Un a cada costat, uns centenars de metres, decoraven el panorama per informar del que els esperava si no es rendien ràpidament o portaven la contrària als guanyadors. Una mena de terror.

Era un turment molt més refinat, cruel i terrible que tallar el coll amb una destral, més tard amb la guillotina, o més recentment amb l’afusellament.

L’Evangeli de Sant Joan explica clarament que, com que els fets de la passió de Jesucrist s’apropaven a la Pasqua i que en aquesta data no hi devia haver ocupació per ajusticiats al Gòlgota, els tres crucificats, amb Jesús al mig, devien retirar-se del lloc un cop finats. Amb la intenció d’accelerar la mort els trencaven las cames, i aprofitant la pèrdua de sang es morien més de pressa, però en arribar a Jesús els soldats van deixar aquest gest per innecessari ja que Ell ja era mort. Aquesta informació corrobora que la causa de mort dels crucificats era per xoc hipovolèmic (disminució del volum sanguini circulant), coneguda empíricament pels clàssics.

També cal considerar el fet de la perforació del tòrax de Jesús amb una llança, del qual va sortir sang i “aigua”.

El que interpretaven com a aigua, amb tota probabilitat, devia ser un vessament pleural, que pel lloc, l’època i l’edat jove de Jesús podria ser d’origen tuberculós, malaltia molt freqüent a totes les èpoques quasi fins a l’actualitat.