Sobre la taxa turística

La recent aplicació de la taxa turística al nostre país, necessària i inevitable, és una bona oportunitat per debatre sobre quin és el model turístic a què aspirem: a quin visitant afavoreix i quin model turístic ajuda a promoure? A continuació presento un seguit d’idees que pretenen contribuir al debat, reflexió i eventual actuació conseqüent.

Jo defenso que la taxa –juntament amb d’altres mesures– a més de recaptar recursos ha de contribuir, encara que sigui mínimament, a filtrar el visitant que menys ens aporta, en favor d’aquell que contribueix a donar-nos un valor afegit més alt. És per això que defenso una taxa turística aplicable als visitants que no pernocten.

El sector turístic i terciari és un gran beneficiat de les polítiques públiques que s’efectuen per atraure visitants i, com a tal, ha de contribuir a les arques de l’Estat amb un plus econòmic, a més de les figures impositives ja establertes com l’IGI i altres. A un cost raonable, això sí. I dos euros per persona i nit és ben assequible per a un turista mitjà.

Això resulta encara més fàcil si aquesta taxa ja es troba àmpliament implantada en països de l’entorn i qui l’assumeix és el turista final. En aquest sentit puc afirmar que la rebuda per part dels turistes amb qui he coincidit ha resultat del tot innòcua.

Tanmateix, voldria plantejar un seguit de reflexions al tomb d’això.

1.- Sobre la finalitat dels recursos obtinguts: estic totalment d’acord en les finalitats que la llei preveu com a destí dels fons recaptats per la taxa, però voldria posar èmfasi en el de la captació i formació de treballadors qualificats. És fàcil i fins i tot divertit, m’atreviria a dir fins i tot frívol, pensar en esdeveniments que puguin atreure turistes a Andorra, campanyes de publicitat, màrqueting, música, llum i color. Tanmateix, el principal problema existent dins el sector –i no descobreixo res– és el de trobar persones qualificades i motivades per fer que els establiments turístics ofereixin una experiència de qualitat a les persones que ens visiten.

Segurament cal començar per una reflexió del sector privat sobre l’augment de sous i la conciliació dels treballadors, sovint difícil; i dels clients, que han de ser conscients que cal pagar un preu just pel fet que un cambrer o un recepcionista estigui treballant un dissabte a les dotze de la nit o el dia de Nadal. La formació i motivació, però, és el principal repte que té l’Administració per fer del nostre país un lloc “d’excel·lència i sostenibilitat” en el servei, tal com diu la llei.

I el fet d’haver implantat una taxa amb aquesta finalitat converteix el Govern en actor principal, en còmplice, al costat del sector turístic, obligat a assolir aquest repte. Resoldre aquest dèficit és el veritable desafiament que tenim, des del meu punt de vista. Aquest any –i d’altres anys– el sector ha pogut sobreviure gràcies a l’obertura de quotes, també a l’estiu, i crec que el sector turístic pot estar ben agraït als treballadors temporers que amb esforç han evitat el tancament de negocis, però aquesta mesura no permet a mitjà termini consolidar llocs de treball, de qualitat i estables.

Veurem quines accions s’implementen, en aquest sentit, amb els recursos extra que s’han recaptat.

2.- Discriminació respecte d’altres grups de turistes: la llei eximeix del pagament de la taxa els turistes que pernocten en autocaravanes. A ningú se li escapa que l’autocaravàning és un tipus de turisme a l’alça, del qual rebem molts exemples durant l’estiu al nostre país. Però des del meu punt de vista (i tot i que podia tenir sentit afavorir-ne la vinguda durant la pandèmia, moment en què el turisme escassejava) no aporta cap valor afegit a un país petit com Andorra, on el problema principal que manifesten els turistes que ens visiten són els embussos de trànsit per moure’s a casa nostra.

Des de la percepció que en tinc –tinc un aparcament d’autocaravanes davant de casa i un davant del meu lloc de treball– tampoc es tracta d’un tipus de turista –en general– que aporti un plus per a Andorra. Sovint ve amb els productes alimentaris i de primera necessitat de casa, no consumeix gaires àpats en establiments de restauració i consumeix alguns recursos públics de forma gratuïta. A més d’ocupar places d’aparcament de les quals Andorra no va sobrat. Crear aparcaments comunals per a autocaravanes en espais públics no deixa de ser una competència deslleial als empresaris que regenten càmpings, el seu lloc més genuí.

A més a més, alguns autocampistes embruten, fan la bugada a la font i dipositen les seves necessitats prop del lloc on dormen, tot esperant que els serveis comunals ho netegin l’endemà. Si he de reconèixer una virtut a les autocaravanes és que es converteixen en còmplices accidentals de la policia en vetllar per l’absència de botellons durant les nits en els aparcaments comunals apartats.

Doncs aquests turistes, que venen amb vehicle privat, dificulten el trànsit i incrementen les emissions es troben exempts de la taxa per la llei. Em costa d’entendre.

3.- Dificultats en la gestió: en el cas concret que conec, tot i que la taxa meriti a l’inici de l’estada, a la pràctica es cobra en sortir de l’establiment, una vegada el client ha pernoctat efectivament i es coneix a través de les dades facilitades si concorren algunes de les causes d’exempció (menors de 16 anys, residents, estades de llarga durada). Això provoca dues dificultats, aparentment menors però fàcilment solucionables.

La primera és que –com que habitualment l’habitació es cobra en entrar– sovint i per a estades d’una nit s’ha de recordar al client en sortir que ha de pagar els 2,09 euros abans de marxar, import que, com he dit, abona sense escarafalls però que en alguna ocasió oblida i marxa sense pagar per desconeixement.

La segona i més dificultosa són els decimals de la taxa. El fet de no ser un número rodó fa que, sumat al mal tràngol de recordar al client que deu la quantitat de 2,09 euros/nit aquest normalment ho intenta pagar amb el que porta a la butxaca i provoca certa dificultat de gestió del canvi, i a l’establiment calen moltes monedes d’un o dos cèntims quan un import rodó ho faria molt més fàcil. Sembla una banalitat però havent parlat amb d’altres membres del sector no ho és.

4.- Sobre el model de taxa: finalment i ja per acabar, considero que el model de taxa que s’ha implantat no respon a les finalitats que –com a petit país, limitat en espai i recursos i compromès amb l’excel·lència i la sostenibilitat– hem d’assolir si creiem que hem de tendir cap a un turisme de qualitat.

Crec que la taxa s’hauria d’aplicar sistemàticament a tots els ocupants de vehicles no matriculats a Andorra que entren al país, com una vinyeta, i en el seu cas –que no dic que necessàriament hagi de ser així– descomptar la taxa precisament als turistes que realment pernocten, consumeixen productes i serveis i, en definitiva, ens aporten un valor afegit més alt quan ens visiten.

Hom pot pensar de la dificultat tècnica que això suposa, però per tots són coneguts altres models vigents a Europa en aquest sentit. Avui en dia disposem, a més, d’aplicacions mòbils que faciliten molt aquest control i gestió, només cal veure el sistema informàtic de control d’aparcaments que algun comú ja aplica.

Una vinyeta digital anual, amb un preu raonable, no desincentiva l’excursionista, el fa corresponsable dels efectes que genera sobre el nostre territori, i fins i tot el pot motivar a visitar-nos diverses vegades durant l’any si sap que aquella vinyeta té una vigència anual.

Una vinyeta anual, encara que sigui petita però amb les estadístiques a la mà, incrementa exponencialment els recursos recaptats pel Govern, que pot destinar-los a les finalitats abans esmentades de la llei i, a més, per exemple, a fer front a la gratuïtat del transport públic, una mesura que em sembla del tot encertada, dit sigui de pas.

En darrer terme, una vinyeta anual petita, si desincentiva –que no ho crec– un excursionista francès que ve a comprar tabac al Pas de la Casa, o un excursionista espanyol que ve a comprar i omplir el dipòsit en un súper de Sant Julià (tot i el diferencial que la compra els suposa), és potser el mal menor per tenir un país millor.