Boris

Amb l’estrafolari Boris Skossyreff, suposat noble i pretendent a manar sobre aquestes valls a títol de rei (Borís I) sembla complir-se de ple el diagnòstic fet per part de Maria Barbal al club de lectura d’Encamp: la Història explica la realitat, però a la novel·la hi ha la veritat. I així potser resulta més versemblant el protagonista de la novel·la de Morell (A. C. S.) que el posterior estudi biogràfic de l’historiador Gerhard Lang-Valchs.

El tal “comte d’Orange” proposava, en l’intent de rebre el suport del Consell –que, com és sabut, va fracassar– la creació d’un diari, d’un casino i un ferrocarril. Avui, els mitjans de comunicació escrits s’han multiplicat, si bé la gran majoria són virtuals i només un (aquest) compleix estrictament les característiques de la definició clàssiques: edició en paper a la venda i difusió en tots i cadascun dels dies de la setmana.

El casino, més per mal que per bé, segons diverses opinions (compartides per qui escriu, com els lectors ja saben), està a punt d’arribar en l’edifici que es construeix a la capital, a quatre passes del “bunker” de Govern, vejats coincidència.

I el tren, des de i cap a Barcelona, sembla més a prop que mai. L’actual alcalde de la Seu d’Urgell, Francesc Vilaplana, fins i tot el pressuposta en poc més de cinc-cents milions. Alguns altres càlculs menys optimistes el situen per sobre dels vuit-cents, abans d’afegir-hi els sobrecostos. Tots coincideixen, però, que la inversió podria ser viable amb una “palanca” –concepte de moda via Barça– amb un capital que no sortirà de la venda de patrimoni, sinó que provindrà d’un crèdit cedit per la banca oficial de la Unió Europea.

Se suposa que el crèdit tindria viabilitat, en tant que serviria a un –si no a dos– dels seus estats membres i que, en tractar-se del resultat d’un acord polític, la remuneració (tipus d’interès) seria favorable i llarg el termini d’amortització.

Els pessimistes –optimistes ben informats– baixen al detall i troben motius per a l’escepticisme: l’actual línia, la que uneix Barcelona i Puigcerdà –amb la capital ceretana més propera que qualsevol alternativa des de comarques de Lleida– pertany a la xarxa catalana de rodalies i mitjana distància i, amb les condicions actuals, trigaria unes quatre hores a completar el recorregut des de la capital del Principat veí al nord del Runer.

Tornant als optimistes, ens diuen que sense parades, especialment la de Ripoll, el temps es reduiria a dues hores i dos quarts i que aquesta circumstància suposaria fer-lo competitiu i amb avantatge sobre l’oferta actual des autobusos. I, a més a més, afirmen que res no exclou que hi hagués, també, combois directes sobre la via fèrria.

Tanmateix, la realitat és que el Barcelona-Puigcerdà circula majoritàriament de principi a final, i de final al principi per via única, i això ha de limitar, necessàriament, les freqüències. També s’apunten, des de l’escepticisme, les habituals incidències dels ferrocarrils interiors de Catalunya, amb “caigudes” d’energia a les catenàries, robatoris de cables, esllavissades sobre la via ja conegudes en aquest recorregut concret, ja que no inundacions per temporals de mar, com al Maresme.

En definitiva, l’arribada del tren, sobretot directament des de Barcelona és quelcom llaminer. Un bon somni tot i que també, ara com ara, podria esdevenir malson algun dia. El cost real, el definitiu, seria, però, fora de l’abast de les actuals capacitats de les nostres finances públiques. I la durada de les obres necessàries podrien durar anys, si no dècades.

Tantes com per a justificar la dita habitual dels padrins: “Això potser només ho veuran els nets”.