L'amic i la mort

Se’n va i saps que el món mai tornarà a ser igual. Mai més. L’amistat és única i perdura, s’escampa més enllà de la mort. Hi ha sensacions i paraules que sobreviuen, però també és ben cert que mai, mai, res tornarà a ser el mateix.

Et dius: potser algun dia, potser una persona diferent. Però sempre les persones són d’aquesta manera, diferents. Són altres persones i l’amistat és única, una.

Una amistat no es pot repetir. No és comparable.

No és recuperable. No s’hi pot fer res, perquè mai hi haurà ningú igual.

Tens, tindràs d’altres amics?

L’amic. No em jutgis que no et jutjo. I si et dic alguna cosa és com un vent. Res té a veure amb la raó, ni amb la certesa. No importa. És com tu m’ho dius, i rius, i si no ho entenc, sento la carícia del vent i et retorno el mateix somriure. O també certa incertesa.

I si la vida et porta per camins diferents, no t’allunyen, ni t’allunyes, sinó que al retrobar-te sents la mateixa sensació i tot quan ha passat és ínfim, en comparació amb l’instant.

Vaig llegir un cop que una amistat sols pot acabar físicament amb la mort de l’amic, perquè si algú es diu amic teu, i un dia deixa de ser-ho, per qualsevol motiu, llavors no és un amic. Haurà estat una altra cosa, un company, una persona coneguda amb la qual has compartit un tram de la vida, però no un amic, mi una un amiga. L’amic sempre hi és, també en la seva absència.

L’amistat és infinita; no acaba i quasi m’atreviria a dir que d’alguna manera traspassa les barreres de la mort. Un altre lloc, un altre moment; una altra vida. Potser. Segur.

La crua realitat, però, és que l’amic és mort. No hi és. I, sí, et fot.

Assimiles el que has d’assimilar. Però segueixes enyorant aquelles converses que ja mai tindràs. Res important, per altra part, perquè tampoc es tractava d’arreglar el món, sinó de qualsevol ximpleria. De saber fer un as de guia, o quants minuts has de fer bullir la pasta, o si és millor córrer o caminar.

Avui fa tretze anys que el meu amic Joan va morir. Han passat molt anys, i sí, el recordo sovint; l’assimilo, l’integro en algunes paraules, en algunes expressions que surten per si soles, i amb trets d’humor que eren seus i ara perviuen dins meu.

M’he acostumat a la seva absència?

En dies com avui, els peus a terra senten el fred. La terra és freda. Freda la memòria, fred l’enyor... per saber sobreviure i no pensar-hi.

I sí, sé riure i fotrem de la vida, com ho feia ell. Ho sé fer.

Però la trista veritat és que l’amic no hi és. I no hi serà mai. La mort se’l va endur. Viu dins meu, però no, no és el mateix.