Mossèn Ramon, una empremta inesborrable

A final dels vuitanta, en plena adolescència, afectada per tots els canvis que la meva vida estava patint, entenia molt poca cosa sobre el que estava passant i difícilment gestionava les emocions que s’amuntegaven diàriament provocant-me patiment i desorientació. Em sentia perduda. Desubicada. Desarrelada.

Pares separats, sis germans disseminats i allunyats entre sí, alguns de molt curta edat que van haver de madurar massa aviat. Decisions, canvis, maletes, comiats i viatge cap a un nou país, Andorra, nova llar, nova llengua, nous costums, nova escola, nous amics... molts canvis en molt poc temps i massa coses per assimilar. Estava decebuda i emprenyada amb la vida. En aquella època, el meu rendiment acadèmic va ser decebedor i la meva assistència a classe començava a fer-se notar. Cap interès per res. Absolutament per res. La mare molt lluny i el pare, sense donar a l’abast, fent malabars per posar ordre enmig del caos.

En una època on el món em pesava sobre manera i no veia cap sortida, apareix, en aquell precís instant, mossèn Ramon de Canillo. Ni idea de qui era aquell senyor amb aquella cara tan simpàtica que desprenia un amor infinit amb la seva mirada i despertava l’interès de qualsevol ésser inert, com podia ser jo perfectament en aquell temps.

Va ser el meu professor de religió a l’institut. Però no un professor qualsevol, sinó “el mossèn”. Un home que passava desapercebut, misteriós, humil, dolç, generós, preocupat per aquells que patíem. Ell ho sabia, ho detectava. No sé com s’ho feia però sentia la teva tristor. Et mirava i compartia el teu dolor. S’atansava sense adonar-te’n. T’escoltava, silenciós, atent, abatut i trist per tu, però a la vegada, optimista i alentidor. Et feia sentir que no estaves sola i que la vida podia ser màgica.

Només ell sabia que tot passava i que només calia confiar en Ell. Així m’ho va transmetre, cada dia, a classe, amb cada paraula, cada exemple, cada mirada... em va contagiar les ganes i, sobretot, em va fer creure que era capaç i que els obstacles ens els posem nosaltres i que si vols, sempre pots.

Ens va ensenyar a perseguir els nostres somnis i a no renunciar sense implicar-se primer de ple. Que tot és possible si hi creus i que els pitjors moments són els que et fan créixer i que hem de tocar fons abans de trobar el Camí.

Avui, després de més de trenta anys, som veritables amics. Tinc aquest gran privilegi. Després de tants anys, seguim compartint moments molt especials amb un bon cafè calent a AINA ple de confidències, esmorzars plens de caliu, dinars i sobretaules carregades de complicitat…, correus, trucades, missatges... plens d’un agraïment infinit per part meva i d’un amor inesgotable per part seva, amor que brota a dolls en apropar-te.

El pas del temps ens ha acostat més. Avui ens uneix el que fem i compartim mateixos valors. AINA i Cooperand estan agermanades, ja que la tasca que realitzem envers els infants no és tan diferent. Treballem per millorar la vida dels més petits i això fa que m’identifiqui encara més amb ell.

Possiblement, part de la culpa que hagi acabat en cooperació dedicada a la infància en risc la tingui ell, ja que també em va ensenyar que la solidaritat no és un rentat d’imatge, sinó una forma de vida carregada de sentit. Em va transmetre que la forma més perfecta de felicitat és la que experimentes quan ajudes els altres. I no s’equivocava.

Ha estat una de les persones que més m’han influenciat durant l’adolescència i a qui més m’he volgut assemblar des del primer dia. Em va captivar la seva manera d’estimar. Em va enlluernar la seva infinita bondat i fascinar com era capaç d’atreure l’interès d’aquell que no en sentia cap per res.

Mossèn Ramon, una persona màgica que va obrar en mi un autèntic miracle només entenent el dolor des del cor i treballant amb un amor extraordinari d’una manera, al meu parer, sobrenatural.