Andorra i el mercat europeu

Una de les primeres decisions que prenem quan arriben les nostres criatures és, inevitablement, on rebre-les. De fet, les nostres filles i fills són d’aquí fins i tot abans de tallar el cordó umbilical, perquè venen dels nostres cossos i del que n’hem fet: de com i d’on els hem dut, de l’altitud i del clima, dels nostres hàbits i consum. Formaran part del seu indret d’una manera poderosa i antiga.

Les nostres filles seran andorranes, però també del Pirineu, de la península i d’Europa. Lluny d’unir-nos únicament un espai (un escenari) ho fan també els nostres intercanvis i valors. Pensar-se fora del Pirineu és oblidar l’hàbitat, la fauna autòctona i el caràcter de muntanya. Pensar-se fora del continent és oblidar-se, en un moment cabdal, de la defensa de la dignitat humana, de la democràcia i de l’Estat de dret.

Andorra és europea de geografia i de cultura, i li és tanmateix difícil trobar el seu encaix polític a Europa per la singularitat de la seva dimensió, demografia, fiscalitat i teixit econòmic. Ho demostra que durant els darrers anys hàgim plantejat un acord d’associació amb la Unió Europea per l’entrada al mercat únic com a resposta gairebé única a l’intercanvi més enllà dels nostres veïns. Batejat equívocament i genèrica com l’acord d’associació amb Europa, hem fet de l’instrument pràcticament un dogma d’Estat. Posar-lo en dubte s’ha viscut com un desafiament als principis europeus i a la modernitat: com la resposta carrinclona i conservadora del privilegi; com la resposta de la por. Això ha impedit un diàleg franc i realista sobre quines són les característiques que ha de tenir l’acord perquè ens convingui.

Els acord d’associació són instruments comuns de la Unió Europea i no guarden relació amb la participació en els processos de presa de decisions de Brussel·les. Són el mecanisme per regular drets i obligacions recíproques que la UE utilitza amb estats tercers. Aquesta n’ha conclòs amb Israel, Síria, Xile o Tunísia, i en matèries tan diverses com la seguretat o l’energia. L’acord d’associació que es proposa a Andorra se centra molt específicament en l’obertura del mercat i en tots aquells acompanyaments que li són necessaris. És a dir: per poder operar amb menys restriccions en territori europeu, la UE ens demana d’adoptar les normes de les que ella s’ha dotat i que regulen aquest espai econòmic. Per jugar la partida demana que ho fem amb les mateixes cartes.

La incorporació d’Andorra a un mercat més gran l’hem de plantejar des de l’òptica de la participació que hi tindran les persones i les empreses del país, i també de la nova presència d’operadors estrangers al nostre territori. Ens hem de preguntar, d’una banda, si seguim sent internament competitius en un escenari de lliure establiment d’empreses i professionals europeus i, de l’altra, si som suficientment forts per ser competitius fora d’Andorra. Reduint el debat: en quines circumstàncies poden el petit comerç, les empreses mitjanes i els professionals liberals (bufets, estudis i consultes) del país competir amb actors econòmics estrangers?

Tenim informació insuficient per respondre a aquesta pregunta. Sí que sabem, perquè ho estem experimentant, que la inversió estrangera és la principal raó de la construcció desmesurada, de la desandorranització de l’economia andorrana (aportant escàs valor afegit), i de l’increment de preus en el mercat de l’habitatge. Potser existeixen solucions per adreçar cadascun d’aquests aspectes que siguin compatibles amb el fet d’obrir encara més la nostra economia a la de la UE, tot i que, si és així, aquestes encara no s’han plantejat. En tot cas hi ha, com a mínim, riscos importants per l’entrada d’Andorra al mercat únic. Si les societats europees poden instal·lar-se amb igualtat de drets al país, podran dedicar-se a l’immobiliari, contribuint a l’especulació que rebaixa el poder adquisitiu de les persones que viuen a Andorra? Com poden, en un escenari de lliure prestació de serveis, sobreviure els professionals liberals del país? Què fa pensar que si empreses més grans i amb marges més ajustats s’estableixen a Andorra no desplaçaran els nostres comerciants?

Una de les solucions que ja ha aventurat el Govern als reptes de l’acord, particularment pel que fa a la lliure circulació de persones i de determinades mercaderies, és l’establiment de clàusules transitòries. És a dir, que Andorra conservi la sobirania per decidir, entre altres, el sistema de quotes migratòries, però únicament durant un temps limitat. Exhaurit, ha de renunciar al mecanisme i permetre més flexibilitat perquè els europeus visquin al país. Caldrà ser prudents en aquest tipus de pactes, perquè oferim, a canvi del que es percep com una oportunitat a dia d’avui, un profund compromís per a les generacions futures.

Andorra té la sort de ser considerada pels actors de la comunitat internacional un Estat i de participar plenament en fòrums multilaterals en els quals pot negociar efectivament, i dels quals encara pot treure més profit. És membre del Consell d’Europa i de Nacions Unides, amb plenitud de drets polítics. Són organismes que, a diferència de la Unió Europea, fan escassa diferència en el seu funcionament formal entre els seus membres. Andorra també compta amb un equip diplomàtic cada dia més preparat i persones de camp, com Landry Riba, Eva Descarrega o Esther Rabasa, entre altres, que són ben considerades i apreciades pels nostres interlocutors. El país té, a la pràctica, moltes maneres de negociar i d’influir, a Europa i fora d’ella.

Hem de creure-hi més, en Andorra. En la nostra habilitat per trobar un encaix que permeti una col·laboració més estreta en el nostre entorn regional, sense desplaçar les persones i les empreses que hi duen a terme les seves activitats. Andorra ha de centrar els seus esforços en l’entorn pirinenc, a enfortir les relacions bilaterals en l’economia i el comerç, en l’educació i la recerca. Hem d’estudiar les possibilitats del mercat únic també, però sense complexos i sense por de proposar alternatives, o de dir que no en cas que, sospesant els efectes del que se’ns ofereix, ens adonem que hi sortim perdent. Caldrà també, per honestedat pública, presentar tota la informació sobre els acords, exposant-ne de forma clara els riscos. Solament així podrem valorar realment el que es proposa, decidir i, des de l’audàcia que ha caracteritzat Andorra, continuar traçant nous camins i creant noves oportunitats.