La campana de Meritxell

“Catacloc”, va ser el darrer so de la campana en cremar-se les pollegueres i caure a plom els tres pams i mig que la separaven de la base del campanar de cadireta. I asseguda es va quedar. L’altra, la campana de la dreta mirant-nos la façana, no va arribar a caure, quedant només una mica de costat perquè només va sortir d’una polleguera. El jou de la campana caiguda, si mirem la fotografia que ja podem considerar document històric en assolir els cinquanta anys des de la seva realització, veureu que està gairebé cremat del tot i la ferramenta fa com una cresta, com un plomall que diu soc aquí, com si es tractés d’una estudiada escenografia. Certament, la fotografia, feta pel Fèlix Peig el matí de dissabte 9 de setembre de 1972, en la qual surten quatre bombers, desprèn una gran força escènica, a més del seu alt valor documental i sentimental, en tractar-se de testimoni directe de l’incendi del santuari de Meritxell. La campana caiguda, quieta i avorada ran de paret –segurament desplaçada pel raig vigorós de l’aigua projectada pels bombers, la mateixa aigua que devia produir l’esquerda en tocar la campana escalfada per la calor de les flames–, ens atrapa la vista, cinquanta anys després, i ens fa moure el sentiment cap a la diada d’aquell 1972, anant a mirar les fotografies que hi ha del santuari i dels seus entorns d’altres diades, on hi veiem la joia i la gernació celebrant la festivitat, amb el dinar i sardanes incloses als Planells de Meritxell. Poc suposaven, els qui van viure l’aplec de l’any 1972, que a mitjanit les flames devorarien l’interior de la capella i de la casa. Ens podem imaginar la reacció de mossèn Ramon, quan a mitjanit truquen a la porta de la rectoria de Canillo uns joves que pujaven de veure els focs d’artifici d’Andorra la Vella i van veure la claror del foc i les flames vives cremant Meritxell. Mossèn Ramon avisà el Jan, que va anar corrents cap al campanar de l’església de Canillo a tocar a foc i despertar el poble per, tan sorpresos com neguitosos, pujar a Meritxell a mirar d’ajudar. Allí trobaren els bombers que amb les mànegues intentaven sufocar les flames com podien, a peu d’edifici. Però el foc, i més quan troba embigats i solers de fusta, s’hi agafa de valent i fa el seu camí, devorant i sense entendre del valor d’allò que crema, siguin posts revellides o talles de marededeus.

Potser algun dia podrem saber quin va ser el destí de la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell, perquè encara no se n’ha trobat rastre. Els testimonis dels bombers que van entrar a dins de la capella en ple incendi, que ho van veure amb els seus ulls, diuen que la Mare de Déu no hi era, al cambril, que algú se l’havia endut. Després vindria l’informe oficial, redactat per l’enyorat Pere Canturri, amb qui tantes vegades havia parlat de l’incendi i dels famosos claus que lligaven la imatge al tron, i dels socs que quedaren d’altres talles que es van cremar i del lladre, li deia jo, que hauria calat foc per distreure, d’una banda, l’atenció de la policia i, de l’altra, crear l’escenari diguem-ne perfecte per fer veure que la talla romànica s’havia consumit pel foc. El Pere estava segur que havia cremat i jo sospitava, i cada vegada, estirant el fil, en sospito més, que fou robada. Amb això coincideixo amb el Sergi Mas, que el matí del dia 9, en saber de l’incendi, pujava amb la Maria cap a Meritxell amb aquell impuls de sentiment solidari que guia els bons cors i pensaments quan es produeix un trasbals col·lectiu. El Sergi té al cap les visites espoliadores d’aquells anys fetes al Pirineu pel marxant d’art convertit a lladre, l’anomenat Erik el Belga, com va ser més conegut a partir dels anys vuitanta, quan els seus robatoris d’art sacre i també de pinacoteques assoliren el seu màxim. Aquell setembre de 1972 era encara un jove de trenta-dos anys, anomenat René Alphonse van den Berghe, que just iniciava el pas de marxant d’art al de lladre d’art. Quan va cremar Meritxell, vull dir quan es va produir l’incendi, feia tres mesos del robatori del retaule gòtic d’Abella de la Conca, les pesquises del qual van assenyalar un modus operandi d’algú que actuava sense dubtes a l’hora de perpetrar el robatori, cosa que indica professionalitat, però que manté lligams amb els entorns dels antiquaris. Com era, precisament, la manera de fer de Van den Berghe en aquells inicis dels setanta, tarannà que deixaria a partir de 1976, quan ja actua directament per encàrrec dels seus clients.

Tornant a Meritxell i al cop dur que produí el foc, és bo recordar les paraules que el síndic Francesc Escudé dirigí per ràdio al poble andorrà l’endemà de l’incendi. “Avui, profundament emocionat i entristit, he de notificar-vos una desgràcia que encara ara, en aquests moments, em sembla increïble: un funest incendi ha destruït en la seva totalitat el santuari de Nostra Senyora de Meritxell. Tot andorrà i tot amic de les Valls ha quedat sorprès i afligit davant d’una tal catàstrofe i té la sensació que quelcom se n’ha anat de l’escena andorrana.” Ho sabia prou bé, el bon home que era el síndic Escudé, perquè la sensació de pèrdua la notava en pròpia persona, que Andorra perdia el símbol més preuat, la fita comuna, “la llum i l’esperança d’aquestes Valls”. Per això acabava la seva locució radiada amb un propòsit reparador, nítid i de ferma esperança: “El Poble andorrà a través dels seus representants, el Consell General i les Corporacions locals, us edificarà una nova casa, un nou santuari on continuarà a venerar-vos al llarg dels segles i a invocar-vos cantant: de Meritxell verge santa vullau-nos sempre ajudar.”

La campana de Meritxell, cinquanta anys després de caure i restar asseguda, torna a ser al santuari després que, apagat l’incendi, en sortí quan el Pere Canturri i mossèn Ramon la portessin, junt amb l’altra, als serveis de patrimoni. Exposada anys a venir al Museu Postal, aquesta setmana ha tornar a Meritxell, gràcies a l’acció determinant del Robert Lizarte, que s’estima les campanes i les escolta com si tinguessin ànima –que en tenen, segur. Donem les gràcies al Robert, a mossèn Ramon i a totes les persones implicades, des del ministeri de Cultura, passant pel Consell General, el comú de Canillo i fins als gats del Sergi Mas que –sentiu com remiolen feliços– també s’estimen Meritxell.