Atrapa una princesa

Mentre Alfred Hitchcock rodava Atrapa a un ladrón a la Riviera francesa l’any 1955, Aristotelis Onassis no parava de recomanar a Rainier III que atrapés una “princesa del cinema” per recuperar l’antic esplendor i dinamitzar el glamur del Principat de Mònaco. Però, oh sorpresa!, el príncep monegasc acabaria no atrapant una princesa, sinó una reina, més ben dit, una verdadera emperadriu de Hollywood que propulsaria com ningú el petit territori dels Grimaldi.

En aquells moments, el magnat i armador grec era propietari, com qui diu, de mig Montecarlo i com que no tenia un pèl de ximple sabia com aconsellar l’ocupant del tron del Mònaco. Seria durant el rodatge de To catch a thief quan aquella estrella nascuda a Filadèlfia i preferida de Hitchcock coneixeria el seu futur marit, un príncep gairebé de conte de fades, tot i que hi havia altres candidates a passar per l’altar de la Catedral, entre les quals Deborah Kerr, Natalie Wood i fins i tot la sensual Marilyn. Que consti que la meva intenció no és fer de Wikipedia ni pretenc repassar la vida i miracles de la Grace Kelly, incloses les seves gens amagades aventures entre llençols. Prefereixo mil vegades parlar de personatges, el seu entorn i algunes curiositats que em criden l’atenció.

Anem per feina. Les cròniques de l’època assenyalaven que durant un trajecte del Train Bleu de París a la Costa Blava la primavera del 1955, coincidirien Grace Kelly, l’editor del Paris Match, Pierre Galante, i la seva dona, l’adorable Olivia de Havilland, que per a mi serà sempre La Heredera, del Willyam Wyler. I em pregunto, quina en portaria de cap el matrimoni i què acabarien acordant els tres dins del luxós vagó del Train Bleu camí del Festival de cinema de Canes, el certamen anual que premia amb la Palma d’Or des de 1946 acabada ja la Segona Guerra Mundial.

Però avui no podem oblidar que un 14 de setembre de fa 40 anys moria la princesa al centre hospitalari que precisament portava el seu nom. El dia abans un greu accident de circulació havia segat la seva vida en una de les carreteres del Principat mentre conduïa un Rover amb la seva filla Estefania al costat. S’especulava que era Estefania qui portava el volant aquell dia. Es dirigien a l’estació on la joveneta de 17 anys havia d’agafar el tren amb destí París per començar unes pràctiques de disseny i costura a la Casa Dior. Els informes mèdics revelarien, no obstant això, que la causa del luctuós succés havia estat un infart mentre conduïa pel fet, sembla ser, que mare i filla havien discutit durant el trajecte.

El cert és que s’estavellarien i el cotxe bolcaria en un punt de la carretera molt a prop on s’havia filmat l’escena del pícnic de To catch a thief. Un berenar amb pollastre que devia ser deliciós a jutjar per la insinuació de l’entremaliada senyoreta Stevens quan diu a John Robie: “Pit o cuixa”, i ell respon: “Tu mateixa.” Cary Grant i Grace Kelly eren dos dels meus actors predilectes, de manera que no m’estranya que quan preguntaven a Cary Grant qui era la seva actriu favorita respongués sense titubejar: “Amb tots els meus respectes a Ingrid Bergman, prefereixo la Grace; té serenitat.”

Aquell fatídic 14 de setembre de 1982 ens deixava per sempre una de les icones del cinema tot i haver fet només onze pel·lícules. Les obligacions monegasques no li permetrien seguir sent actriu, cosa que ella lamentaria en més d’una ocasió. Per sort rodaria encara un remake d’Historias de Filadelfia, aquella extraordinària cinta de George Cukor del 1940. La nova versió es titularia High Society, en què lluiria l’anell de compromís de Cartier, una joia que els seus companys de rodatge veurien cada dia, ens referim a Bing Crosby, Frank Sinatra i Louis Armstrong. Nosaltres ho faríem a la pantalla gran i en Cinemascope. High Society esdevindria un autèntic blockbuster, i a part d’un repartiment de luxe la música és de Cole Porter, on s’hi escolta la cançó True Love. A la banda sonora hi treballarien com a orquestradors Conrad Salinger i Nelson Riddle; Jonny Green seria l’encarregat de dirigir la partitura, qui anys més tard dirigiria la música de West Side Story del llegendari Leonard Bernstein.

La princesa Gràcia Patrícia tenia debilitat per la dansa. Ja de ben petita feia ballet i de fet li hauria agradat dedicar-s’hi, però la influència del seu oncle George, un reputat dramaturg amb un Pulitzer sota el braç, la portaria cap al món de l’escena. La tradició del ballet al Principat de Mònaco venia de lluny, ja des dels temps dels Ballets Russos, quan el visionari Serge Diaghilev escolliria París per ser la seu d’una companyia que esdevindria un dels motors culturals del segle XX. Montecarlo i Londres serien dues més de les seves residències i al marge del prestigi de l’actual Ballet de Montecarlo, avui presidit per la princesa Carolina, el petit estat compta amb una de les millors escoles de ballet de tot el món: l’Acadèmia princesa Gràcia, un centre d’alt rendiment. No fa pas gaire, un selecte grup de ballarins amb el seu director, Luca Masala, al capdavant, van trepitjar l’escenari de la Temporada de música i dansa d’Andorra la Vella, i és que ara per ara Montecarlo és un referent artístic de primer ordre. Tot això es deu a l’empenta, protecció i suport que va donar-li una autèntica reina de Hollywood en convertir-se en princesa de Mònaco.

*Josep Maria Escribano CAsaldàliga, Director artístic de la Temporada de música i dansa d’Andorra la Vella