Duplicada

La inversió –o el dipòsit a l’INAF– exigible com a requisit indispensable per accedir a la residència passiva s’ha duplicat, de quatre-cents mil a vuit-cents mil euros. Sembla un intent de limitar el nombre d’aquests residents, que ha anat creixent amb força els darrers anys, potser amb la intenció de seleccionar els més poderosos econòmicament.

La denúncia d’uns preus de lloguer inassolibles per a una gran part de les persones assalariades ha estat constant darrerament, a la vegada que es mantenen fenòmens com els transfronterers, que trien un lloc en poblacions properes de l’Alt Urgell i el retorn de ciutadans portuguesos, perquè han millorat les condicions de subsistència al país d’origen –si no han quedat retinguts/retingudes per obligacions familiars amb descendents–.

Com a contrast, i no només els gratacels a Escaldes, proliferen els habitatges d’alt standing, o de luxe, anunciats a les fiscals.

Aquesta allau implica, d’una banda, l’increment d’ingressos per a l’Estat, via aportacions a l’Institut de Finances sempre sense remuneració (interessos), que resten paralitzades fins que el o la titular tornen a marxar. De l’altra, amb l’habitatge propi, tots els impostos i taxes derivats de l’adquisició –transmissió patrimonial– i de la possessió dels béns immobiliaris.

Aquesta potser és la cara favorable d’un fenomen amb inconvenients importants. Per començar, l’augment general del cost de l’habitatge, tant de compra com de lloguer, que esdevé inabastable en proporció amb els sous més habituals al país.

A més, l’augment de les persones econòmicament més poderoses econòmicament, riques per dir-ho clar i ras, incrementa la desigualtat, per no dir la injustícia, i la falta de cohesió i homogeneïtat socials.

Finalment, aquestes vingudes massives apropen el que darrerament s’ha denominat caos, per una superpoblació que trencaria els equilibris de la viabilitat urbana, dels valors de la natura que encara caracteritzen en bona part el país i el seu atractiu i de la viabilitat de la qualitat de vida i fins i tot la seguretat pública, tan apreciades per propis i visitants. Potser els embussos de trànsit a Canillo és el primer se-nyal d’aquesta deriva. Una tendència que pot créixer més i més, de dia en dia, com la temptació d’abandonar i vendre ter-renys com a solars, que sembla revifar-se més.

Encara més, algunes veus ja han començat a alertar sobre el perill d’esclat de la nova bombolla i fins i tot auguren el caos per superpoblació, que acabi per fer insostenible una mínima dignitat i qualitat de vida.

Esperem que no, que el canvi de la norma i l’establiment de noves, si escauen, serveixi per controlar i mantenir aquest gran canvi social dintre els límits raonables, i que els residents actius, especialment els assalariats i assalariades, puguin viure dignament fronteres endins.