La senzilla complexitat de la vida

El món es torna senzill és el títol que l’escriptora mallorquina Laura Gost ha triat per a la seva segona novel·la, que ella mateixa va presentar dissabte passat a la llibreria La Trenca.

Escoltar-la parlar, amb tan sols vint-i-nou voltes al sol, és quelcom semblant a una moderna oda a la sensibilitat, aferrada a una personalitat lúcida i treballada a base de valentes introspeccions en si mateixa a la recerca dels perquès de tot plegat que l’envolta i li succeeix.

La vida no és únicament l’acumulació a les espatlles de successos de tota mena. La vida en majúscules és aturar-se a llegir-los, interpretar-los, expressar-los per extreure’n saviesa, un coneixement que en la majoria dels casos tan sols serveixen per a un mateix, i que van configurant-nos individualment i marquen la manera amb què evolucionem i ens relacionem amb el món.

I precisament això és el que trobem a la seva novel·la, una erupció emocional, que va més enllà dels fets, enlairant l’intel·lecte per endinsar-nos en la pròpia gestió de les emocions davant les contradiccions, una tasca avui dia molt necessària, i en molts pendent.

A tall d’exemple, quan escriu “... ja no m’agrades... perquè si m’agradessis després del que has fet em costaria tornar a agradar-me a mi mateixa”, ens descriu un personatge que aconsegueix defugir les ferides i el rancor, apartar-lo al costat, per així poder penetrar directament en la seva autoestima, reforçant-la, sent coneixedora del mal que ha sentit, però reconvertint-lo en aprenentatge enriquidor i creixement personal.

De vegades ens hem aferrat tant a una pèrdua que no hem sabut llegir amb claredat els guanys que en nosaltres comportarà allò que hem perdut. I és que, sovint, la complexitat i la simplicitat es dilueixen, i la dificultat apareix quan ens compliquem amb el que se’ns presenta senzill, o quan una mirada senzilla no ens permet veure la complexitat allà on és present.

Tot i que referint-se a la mort de la seva esposa, també Miquel Martí i Pol ens enlluerna amb una brillant gestió emocional en el seu Llibre d’absències, un llegat de positivisme, una herència d’aproximació conscient i valenta a una realitat que de cop ens sacseja, i on ens demostra que no tan sols és possible encarar-la amb integritat, sinó que també ens serveix per créixer. Tal com allà va deixar escrit: “és vivint que puc pensar-te”.

I així, doncs, la vida és senzilla o és complexa? Com cantà Pau Donés, “Depèn... de segons com es miri, tot depèn”. I en aquesta mirada que tots fem de la vida, el fet d’haver-nos pogut treballar per dins ens obrirà les portes d’una resposta o una altra o, el que encara és millor, ens obrirà noves preguntes a respondre.

Dediquem hores a pensar pràcticament en tot, però dediquem poc temps a pensar-nos a nosaltres mateixos, quan moltes vegades les respostes les tenim dins, tan sols hem d’escoltar-nos, observar-nos, d’estudiar-nos i, en aquest treball interior, les respostes van sortint i es van fent clares. No són respostes universals, són respostes individuals, perquè la realitat a vegades pot ser tan relativa com mirades s’hi aferrin.

Al meu entendre, la vida és senzilla i apassionadament complexa. Com més eines tinguem per explorar la complexitat, menys vertigen ens provocarà endinsar-nos en els seus laberints amb tanta seguretat com siguem capaços d’apuntalar amb la nostra confiança.

Seguretat i confiança són bones eines per abordar la complexitat amb una òptica senzilla, i això no vol dir caure en reduccionismes, ans al contrari, els reduccionismes possiblement ens faciliten sortides airoses de gestió emocional pràctica, però no ens permetran endinsar-nos, comprendre i gaudir de les complexitats.

Senzillament, us encoratjo que us endinseu en les complexitats de la vida i, sobretot, en les complexitats de l’amor, amor als pares, als fills, als germans, als amics, a les parelles (potser us serà més senzill si de parelles només en teniu una), i estimeu sense pors i amb valentia, perquè, i acabaré amb un altre extracte de la Laura, “no estimar... i de retruc no ser estimat, em sembla el camí més segur cap a una existència viscuda a mitges, sense notes al marge, la drecera definitiva cap a les vides que ni fred ni calor”.