En lluita contra la inflació

El nou curs als mercats financers va començar amb la tradicional reunió dels banquers centrals a Jackson Hole a finals d’agost, i el president de la FED, Jerome Powell, va reiterar la seva posició dura contra la inflació, cosa que va provocar el temor dels mercats que hi hagi un aterratge brusc en augmentar els tipus d’interès d’una manera més agressiva.

La crisi energètica colpeja especialment Europa, ja que els preus del gas es mouen abruptament, en funció dels tancaments del gasoducte Nord Stream per part de Rússia, amb el perill de convertir-se en una crisi econòmica i social. Els ministres europeus analitzen mesures especials per frenar l’augment dels costos de l’energia, com ara la limitació del preu del gas natural o la suspensió del comerç de derivats. Particularment, a la Gran Bretanya, Liz Truss, la nova primera ministra, ha proposat un rescat energètic per un valor del 5% del PIB, i Alemanya, on el cost de l’energia ha pujat més d’un 40%, ha creat un fons de garanties de préstecs de 67.000 milions d’euros destinat a donar suport a les empreses.

Els bancs centrals, decidits a controlar la inflació i evitar els errors dels anys setanta, apujaran els tipus d’interès fins on sigui necessari per afectar la demanda i amb independència de l’impacte que pugui tenir sobre el creixement econòmic, inclús si acaba provocant una recessió. Ja hi ha senyals que l’economia mundial, d’una manera sincronitzada, s’està alentint: els indicadors de confiança avançats, com els PMI, es continuen deteriorant i se situen al voltant de la zona contractiva, i els índexs de condicions de solvència financera dels mercats monetaris, bons i accions reflecteixen fortes tensions, com en el cas de la Zona Euro, que se situa a nivells del març de 2020 (Covid-19). En un informe recent, el Banc Mundial estima que el creixement del PIB es desaccelerarà fins al 0,5% i reclama generar inversió addicional i millorar la productivitat i l’assignació de capital.

El canvi alcista del cicle de la política monetària s’evidencia amb les continuades pujades de tipus. Més de quaranta bancs centrals han augmentat els seus tipus de referència almenys un 0,75% d’un sol cop (jumbo hike). Un d’ells ha estat el BCE, que el mes de juliol passat va fer un primer augment de +0,5% i al setembre, de +0,75% addicionals, posant fi així a la política de tipus d’interès zero iniciada el març de 2016. També s’espera que la FED continuï elevant els seus tipus de referència a la reunió d’avui.

L’alça dels tipus d’interès garanteix una volatilitat més gran en totes les classes d’actius, la qual cosa crea un entorn difícil als inversors, amb la valoració dels bons i les accions que cauen alhora. I és que els càlculs de la valoració dels actius es descompten amb uns tipus més elevats, fet que provoca uns preus de valoració inferiors. L’afectació més gran ha estat en els actius de renda fixa, que han posat fi a un mercat alcista de quatre dècades, probablement una correcció necessària després d’un període de rendiments ultrabaixos que s’han demostrat insostenibles. Aquest fet, que és històric, amb els principals índexs globals de renda fixa retrocedint entre un 12 i un 20% aquest any, deixa un escenari més propici a estudiar la inversió gradual en aquesta classe d’actius.

Un dels avantatges de la renda fixa és que coneixem a priori la rendibilitat de la inversió si la mantenim fins al venciment, independentment dels moviments del mercat en el període, i salvat un esdeveniment creditici. Aquesta característica ens permet observar que, ara sí, es poden fer inversions en diverses tipologies de bons amb una rendibilitat que compensa la inflació esperada pel BCE (5,5% l’any 2023 i 2,3% l’any 2024), i que permet mantenir el poder adquisitiu dels diners i generar alguns guanys.

El focus està posat en l’evolució de la inflació i en què els bancs centrals encertin les seves decisions i evitin el policy mistake (error de política) i així minimitzar l’impacte en l’economia pilotant un aterratge suau. Hi ha signes de retrocés de la inflació, almenys pel costat de l’oferta: el descens dels preus de les matèries primeres, els esforços de les autoritats polítiques per reduir el preu de l’energia, una normalització dels inventaris que s’han elevat per satisfer la demanda o el conegut efecte base.

Si es confirmés aquest descens de la inflació, seria molt positiu per tal que els bancs centrals arribin al més aviat possible al tipus terminal del cicle de pujades que, per a inicis del 2023, s’està cotitzant actualment al 4,5% als EUA i al 2,5% a la Zona Euro. L’estabilitat en els tipus d’interès seria el primer pas per tenir més visibilitat en el creixement econòmic i reduir la volatilitat dels mercats. Però, abans, s’ha de vèncer la inflació.

* Josep Maria Pon, Director de Renda Fixa i Actius Monetaris de Crèdit Andorrà Asset Management