Ase magre, ple de mosques

Acabi com acabi el conflicte amb Ucraïna, en ser descoberta la fragilitat del seu exèrcit Rússia es trobarà en una delicadíssima conjuntura.

Una victòria ràpida i contundent com preveien la quasi totalitat d’observadors hauria consolidat la creença d’un líder fort al front d’un exèrcit poderós, quasi invencible.

La realitat ens ha deixat un altre resultat que situa Rússia davant un panorama amb nombroses vies d’aigua escapant per tots els costats.

L’extens territori rus té més de 20.000 quilòmetres de fronteres compartides amb 14 països, amb qui manté conflictes en la seva totalitat.

El llindar amb l’OTAN i la recent inclusió de Finlàndia, amb qui comparteix 1.340 quilòmetres de frontera, passa a ser ara de 2.500 quilòmetres, motiu pel qual el ministre rus de Defensa, Sergei Shoigú, alerta sobre la necessitat de crear 12 nous regiments militars en previsió de les pèssimes relacions que manté amb Occident després de la barbàrie perpetrada al veí ucraïnès.

A l’altra punta, 10.000 quilòmetres més lluny, Rússia i el Japó encara no han firmat la pau després de la Segona Guerra Mundial perquè el Japó reivindica amb raó la propietat de les illes Kurils que Rússia, seguint el seu històric mal costum, té ocupades per la força i no té propòsit de retornar. Compte, perquè el Japó està esperant des de fa 80 anys el moment de recuperar el que és seu.

Seguint comentant el sector asiàtic, contràriament al que es deixa creure, Rússia i la Xina són socis econòmics, però de cap manera aliats incondicionals.

Rússia i la Xina comparteixen 4.208 quilòmetres de frontera que cal protegir en haver mantingut recentment litigis considerables. L’any 1969 varen lliurar un enfrontament bèl·lic per la disputa de l’illa de Damanski, que per mala sort es troba enmig del riu fronterer Usuri. I entre el 1991 i el 2008 Rússia i la Xina varen pugnar per la propietat de territoris orientals que, una vegada més, Rússia s’ha annexionat de facto i la Xina considera seus.

Però el més greu, el gran problema imminent, és el que resulta de l’emigració dels russos de Sibèria vers la part europea. La despoblació d’aquesta enorme extensió l’estan ara ocupant els xinesos de manera momentàniament pacífica, però en realitat amb la intenció, per abastir les necessitats alimentàries del seu imparable creixement demogràfic, de recuperar el que antigament varen perdre. Que ningú ho dubti, la Xina té la mirada posada en Sibèria, avui ja en gran part absorbida.

Més al sud, amb l’arribada dels talibans, l’Afganistan no s’acontenta amb la islamització del seu territori i, poca broma, ja ha iniciat la colonització de les repúbliques musulmanes russes de Tatarstan i Baixkortostan.

I aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, l’Azerbaidjan, amb el beneplàcit de Turquia, està envaint Armènia davant la total inacció de Rússia, que degut a l’actual manca de recursos no pot defensar el seu aliat armeni com és la seva obligació.

Precisament, Turquia, que també és adversària de Rússia en els temes de Síria i el poble kurd, forta de la seva prominència geogràfica que li permet controlar la regió a través del Bòsfor, aprofita per afermar el seu domini polític i militar amb el control de l’immens tràfic entre Àsia i Occident. Compte amb Turquia i la seva ambigüitat, que vol a la vegada acontentar Rússia, Europa, els Estats Units i Ucraïna.

Finalment, que tothom pari compte a l’embolic que s’entreveu pel poder del Kremlin, perquè ja són quasi 200 els diputats que han perdut la por al llop i reclamen la destitució de Putin per alta traïció en compliment de l’article 93 de la Constitució.

I per acabar, cal recordar que el PIB de Rússia és tan sols la meitat del de Portugal i que Europa és 15 vegades més rica que aquest immens país.

No sé com Putin podrà frenar aquesta situació, però és clar que el nombre dels seus opositors va en constant augment, com també la contínua deserció dels seus fidels, que a poc a poc l’abandonen per por de veure-s’hi implicats el dia que arribi un tribunal internacional que jutgi els crims de guerra perpetrats.

Totes aquestes afirmacions es poden fàcilment comprovar, i que cadascú extregui les conclusions que vulgui del meu escrit, però el cert és que Rússia té problemes amb tots els seus veïns, i que atenent els fets que estan succeint amb el decisiu ajut aportat pels occidentals, Ucraïna guanyarà la guerra perquè refer un exèrcit en un estat de descomposició com el rus suposa en el millor dels casos molts mesos de treball.

Tot a causa d’un home, d’un sol home, l’home que ha deixat el món bocabadat amb la seva heroica decisió de resistir l’envit rus i quedar-se a defensar el seu país per guanyar una guerra impossible, el president Volodímir Zelenski.

Sense ell la guerra s’hauria acabat fa mesos, el Japó seguiria esperant, l’Azerbaidjan no hauria mogut ni un dit, l’Afganistan seguiria a l’aguait, Turquia continuaria fent la puta i la ramoneta, la Xina aniria especulant amb el futur de Sibèria, Suècia i Finlàndia continuarien amb el seu estatus de neutralitat, i Ucraïna hauria quedat com un record per a la vergonya universal.

* Antoni Zorzano Riera, Cònsol honorari d’Ucraïna a Andorra