El dòlar americà, més fort que mai

L’evolució de l’EUR/USD i del Dollar Índex (dòlar vs. cistella global de divises) són protagonistes en l’actualitat financera amb nivells que no es veien de fa més de 20 anys.

Els problemes en la cadena de subministrament i l’encariment del gas, petroli i altres matèries primeres arran del conflicte d’Ucraïna, han deixat l’economia global tocada, amb una inflació galopant i una més que possible recessió econòmica. Estem en un context de decreixement i inflació desbocada que afecta l’economia global en molts aspectes però a la vegada trobem el dòlar més fort que mai. Que té aquesta moneda que no tenen les altres?

La usabilitat del dòlar a escala internacional es deu principalment a la confiança que la resta del món diposita en una de les economies més productives, transparents i eficients del món com és l’americana. Prop del 60% de les reserves mundials de divisa estrangera estan denominades en USD, i és la principal moneda d’emissió de deute financer d’empreses i països. Aquesta gran demanda de dòlars americans en comerç, estalvi i inversió internacional fa que la Fed (Reserva Federal Americana) tingui molta més capacitat d’imprimir moneda sense que generi tanta inflació com podria ser el cas d’altres països.

Però cal rebobinar en el temps per entendre l’actual hegemonia del dòlar, un estatus que no sempre ha estat així.

El florí neerlandès va ser durant el segle XVII i XVIII la divisa de referència fins a la revolució industrial, on es va passar el testimoni a l’imperi britànic amb la lliura esterlina com a principal moneda de referència mundial. No va ser fins a la II Guerra Mundial que, amb la victòria dels EUA i els seus aliats, va canviar el panorama en favor de l’USD amb un dels acords més importants sobre divises: l’acord de Bretton Woods l’any 1944. Els 44 països participants van dissenyar les noves normes del sistema monetari internacional, en concret es va acordar que l’USD es convertiria en la moneda de referència internacional, que aquesta moneda es vincularia a l’or i seria convertible en aquest metall per la resta dels països, els quals van vincular les seves monedes al propi dòlar.

El 1971, el president dels EUA Richard Nixon, amb la necessitat d’emetre gran quantitat de deute per cobrir la despesa de la guerra de Vietnam, anunciava el final de la convertibilitat de l’USD en or, posant fi al model Bretton Woods i el punt final a l’obligació d’incrementar les reserves d’or per guardar proporcionalitat amb la nova impressió de diners.

El dòlar estava en el punt de mira de molts països. Quin valor tindria el bitllet verd si no estava recolzat per l’or? Quin seria el següent moviment geopolític dels EUA?

El 1974, els governs dels EUA i l’Aràbia Saudita van acordar que totes les vendes de petroli del país es fessin en dòlars; a canvi els americans garantien la defensa i seguretat del govern saudita. Un any després es van sumar la resta de països membres de l’OPEP (Organització de països productors de petroli), i a partir d’aquell moment, si volies comprar petroli necessitaves tenir petrodòlars.

En l’actualitat els EUA potser ja no necessiten lligar la seva moneda ni a metalls preciosos ni al barril de petroli, ja que representen, per si sols, una de les economies més fortes, dinàmiques i productives el món.

I ara? Quin és el futur del sistema monetari internacional? Doncs sembla que pugui tenir una evolució més digital amb la revolució de la tokenització de monedes o criptomonedes.

Els principals bancs centrals han accelerat els plans per dissenyar monedes digitals públiques; projectes com l’EuroChain del Banc Central Europeu (BCE); FedCoin de la Reserva Federal dels EUA, o el iuan digital, aquest últim amb més de 260 milions de persones que ja fan ús de l’e-CNY (iuan digital), són alguns exemples de la nova era que ens espera.

*Xavier Riestra González de Ubieta, Director de general de Negoci Andorra de MoraBanc