Llistes

La proximitat dels comicis generals sembla tan evident com el caire dels titulars als mitjans: autoreconeixement dels mèrits de la majoria, crescendo de les crítiques de l’oposició i, sobretot, els anuncis de candidatures en projecte, “filtrades” per interessats amb la intenció primera de comprovar les reaccions de la ciutadania.

I vet aquí que, si no van ser una excepció les primeres, mai no s’havia arribat com ara a parlar de fins a set llistes nacionals, que les parroquials són una altra història, com veurem.

Si no es consuma, com s’especula, la reunificació de les social-democràcies -que costa de creure, a més de recordar que en política no només resten les restes, també ho fan algunes sumes-, diuen, diuen, diuen que tindrem els Demòcrates, una altra vegada encapçalats per Xavier Espot i sols; no s’espera que falti la Tercera Via de Josep Pintat, ara amb la competència directa d’una altra família local d’antiga tradició política: els Cairat, a falta de l’abans habitual Reig/Ribas. Una anècdota, si es vol, però que hi és.

A falta d’una candidatura de liberals, dues. Si es fa realitat la dita internacional que qui conserva el nom guanya, almenys relativament, el grup de l’exministre Josep Maria Cabanes superaria l’ara anomenat Acció de la ministra Judith Pallarés. Que comença apel·lant al consens sobre els “grans temes nacionals pendents”, potser senyal d’escassa seguretat en les possibilitats pròpies d’aquest “moviment, més que partit”.

Nova de trinca, i alguns li han augurat grans possibilitats, és la Concòrdia, del jove Cerni Cairat. I encara cal afegir Andorra Endavant, de la incansable dissident Carine Montaner.

No es farà, tot i que la brama va córrer diverses vegades, un partit ni candidatura de la gent gran, que hauria estat decisiu, amb un cens de nacionals de seixanta-cinc anys o més que l’any passat arribava a 4.561 electors potencials. Almenys per aquesta vegada renuncien a concórrer i també a passar la consigna de donar suport a cap llista concreta. Amb tota probabilitat es pensa que els concernits ja són “prou grandets” i, en tot cas, lúcids i experts, per no deixar-se portar per directrius alienes, més que siguin de companys de generació.

Caldrà veure si la quantitat i diversitat d’ofertes convida a capgirar la tendència repetida al llarg de les darreres convocatòries, a creixement continuat de l’abstenció. En tot cas, el seny dels votants acostuma a facilitar la formació d’un govern, monocolor o de coalició, com és el que continuarà en funcions quan es dissolgui l’actual Consell.

Aquest és el panorama que es pot dibuixar per a la circumscripció nacional, a l’hora d’escriure, subjectiu i sotmès a l’únic veredicte real, que serà el recompte de les paperetes tretes de les urnes. El que passi a les parròquies, com s’acostuma a dir, “són figues d’un altre paner”. La peculiar llei vigent, que dona els dos consellers locals a la llista amb més sufragis -més que sigui per un sol vot o ja s’ha donat el cas-, obliga a pactes previs per poder assolir l’objectiu. Per molt antinaturals que semblin des del punt de vista de la ideologia o del programa propi per al conjunt del país. Manen encara molt més les afinitats personals, familiars o d’interessos.

Així, amb absoluta sinceritat, un portaveu de Demòcrates ha declarat que es presentaran sols a la circumscripció nacional, però amb pactes “diversos” a les parroquials. Parafrasejant un vell eslògan del sud del Runer, i seguint la moda dels anglicismes, “Andorra is different”.