Stendhal

Qui era Stendhal? Com era? Stefan Zweig ens ajuda a esbrinar la personalitat íntima d’un dels més rellevants literats que ha donat al món el geni de França. D’entrada, es pregunta ell mateix, Stendhal: “Per què aquest cos tosc, insignificant i rude en una ànima tan complicada i excitable?”. De fet, els metges el titllaven de “monstre de sensibilitat”, malgrat que Monselet afirmava rotund: “És un diplomàtic amb cara de farmacèutic”.

Com és sabut, el seu veritable nom era Henri Beyle i va néixer a Grenoble. Però ell era amant dels pseudònims: H.B., A.A. (ancien auditeur), Stendhal (un petit poble de Prússia). Li agradava fingir i amagar-se. I no tenia cap problema per enganyar. Ens diu que va ser present en les batalles de Wagram, Aspern i Eyglau, però no és veritat, era a París. També romania a la ciutat del Sena quan va escriure La Cartoixa de Parma, malgrat que afirmava que ho va fer a 1.200 km. El cas més sensacional ens l’ofereix la frase que va dictar per a la seva làpida funerària al cementiri de Montmartre: “Arrigo Beyle, milanese, visse, scrisse, amò”, potser perquè a Milà havia trobat dos amors: el teatre de la Scala i Angela Pietragrua, i hi va conèixer Byron i Rossini.

No li agradava treballar. Tota la seva vida ho va fer per força i mirant d’escamotejar-se tant com li va ser possible. El seu itinerari laboral o cursus honorum, com se’n vulgui dir, comença amb l’empenta del seu parent Pierre Daru, ajudant de Napoleó, que li facilita servir de suboficial del 6è Regiment de Dragons, a 17 anys.

Successivament, va ser tinent, substitut de l’intendent de la Grande Armée, membre de Consell d’Estat, administrador del mobiliari de la corona i cònsol de França a Civitavecchia el 1831. Sempre fidel a ell mateix, des del 1836 fins al 1839 va prendre’s unes vacances a París, amb la complicitat del ministre Comte de Molé, vacances pagades que va aprofitar per enfocar definitivament la seva vocació literària. Però descobert pel nou ministre, el Mariscal Soult, va tornar precipitadament a Itàlia per acomplir la seva tasca oficial de cònsol francès davant l’Estat Pontifici. El 1841 fa cap a la capital de França després d’un primer atac causat pel mal francès contret a Milà en la seva joventut. Mor d’un segon atac en plena via pública. Escriu en el seu testament: “Voldria ser traslladat directament al cementiri. Les despeses del meu enterrament no han de superar els 30 francs”.

El va marcar profundament la relació amb els seus progenitors i es pot parlar d’un cert complex d’Èdip: l’amor apassionat per la seva mare, Henriette Gagnol, morta prematurament, romàntica i sensual; i l’odi visceral contra el seu pare, un burgès fred i pragmàtic. Dos sentiments oposats que formarien el seu jo més íntim. Com diu Zweig, tota la vida de Stendhal és un intent d’insuflar passió a la raó. És hipersensible: “El que als altres afecta d’una manera lleu, a mi em fereix fins a la sang”. Fuig de la massa, conrea la seva ambigüitat i la seva raresa. Inventa l’egotisme, tan diferent de l’egoisme. “Per conèixer l’home, n’hi ha prou d’estudiar-se a un mateix; per conèixer els homes cal viure entre ells”. Es confessa “observateur du coeur humain”, sobretot del seu.

Va tenir molt poca sort amb el sexe femení. Merimée deia d’ell que sempre el va veure enamorat, però sovint enamorat dissortat. Confessa que res no el va educar més en la psicologia que els fracassos amorosos, perquè el van dur a analitzar atentament la psique femenina i, a través d’ella, la pròpia ànima. “Jo no pretenc descriure les coses en elles mateixes sinó, únicament, l’efecte que tenen sobre mi”. Tots aquests vímets aparentment contradictoris van donar forma a la seva enorme potència creativa.

A 43 anys escriu Roig i negre; a 50, Lucien Leuwen, i a 54, La Cartoixa de Parma, les seves obres immortals. Podem escatir interessants paral·lelismes entre ells. Els tres protagonistes, Julien, Lucien i Fabrizio, passen de l’idealisme de la joventut a la dura realitat de la vida a través de tres batalles napoleòniques: Marengo, Waterloo i Austerlitz. De la mateixa manera, els seus oponents, el comte de la Môle, el banquer Leuwen i el comte Mosca, són Stendhal en la seva maduresa: freds, cerebrals i astuts. I les tres dames, Mme de Rênal, Mme de Chasteller i la duquessa Sanseverina, són nobles i moderades, fins i tot en la passió. I, és clar, després apareix la munió dels mediocres, dels arribistes, dels mesquins: el món real.

Balzac i Nietzsche l’admiraven. El filòsof vienès el considerava un home estranyament visionari: “Van caldre dues generacions per abastar-lo d’alguna manera, per desentrellar algun dels enigmes que el van fascinar”.

Stendhal ens continua fascinant en la tercera dècada del segle XXI.