Juliol del 1936, operació militar: pas de l'estret de Gibraltar

Quan es va iniciar el projecte de cop d’estat militar contra la II República espanyola, l’organitzador, el general Eduardo Mola Vidal (anomenat per si mateix el director), va escriure unes instruccions en què els principis fundacionals eren: 1) El secret absolut sobre el projecte. 2) La inclusió de l’exèrcit de l’Àfrica com a peça imprescindible. 3) L’ajut de les potències que van desobeir el pacte de no intervenció al conflicte espanyol (Alemanya i Itàlia). 4) L’aplicació de la força amb tota la intensitat sense importar el nivell de violència i crueltat. I 5) Una actuació militar centrípeta, és a dir, de la perifèria cap al centre, per conquerir Madrid, seu del govern de la República, al qual es volia substituir per un govern militar dictatorial.

El primer punt, o sigui el secret absolut, era important. A les memòries de Mola escrites per la seva dona consta que ella no en sabia res. El marit, Emilio, cercava l’ocasió de mantenir converses íntimes amb els militars implicables en la conspiració per assegurar la seva participació. Els fidels a la República caldria eliminar-los com fos possible, més tard. Franco, per exemple, sembla que no va fer oficial la implicació com a cap de l’exèrcit de l’Àfrica fins pocs dies abans del 18 de juliol.

És sabut que Franco i Mola eren sospitosos de fer un cop d’estat militar i per això els van destinar lluny del centre de la península.

Mola era governador militar del nord, amb seu a Pamplona, i Franco ídem de les Canàries. L’any 1934 un nou intent de cop d’estat, capitanejat pel general Sanjurjo (cap de la guàrdia civil), fracassa i la República el castiga amb l’exili a Portugal. Anys després de l’inici del cop militar s’ha sabut del viatge de Franco. Organitzat pel periodista a Madrid del diari ABC Luis Bolin per traslladar discretament Franco de les Canàries al nord de l’Àfrica amb un bimotor llogat de nom Dragon Rapide, finançat pel milionari mallorquí Joan March. Franco anava disfressat de comerciant fins arribar a ter­res del protectorat, on es vestí de militar abans de sortir de l’avió.

L’exèrcit de l’Àfrica constava de dos cossos: un, la legió espanyola (creada pel militar espanyol general José Millán Astray a imatge de la legió estrangera francesa, amb el nom inicial de tercio de extranjeros) i, l’altre, els regulars, aquest darrer el formaven soldats marroquins manats per oficials espanyols. Ambdós plegats eren un verdader exèrcit, ben armat, entrenat, disciplinat i aguerrit per l’experiència en mantenir els rebels africans a ratlla amb accions bèl·liques continuades. Sense aquest exèrcit el cop d’estat no podria tenir èxit. Era, doncs, fonamental comptar amb ells i els comandaments de la tropa, antics oficials amb experiència i fèrria disciplina (Franco i altres anomenats també africanistes per haver ascendit de grau en campanyes anteriors en aquell continent).

El problema era com passar tanta gent cap a la península. L’estret de Gibraltar estava vigilat per una esquadra fidel a la República. Com en general tota la marina. A la majoria de vaixells, els sotsoficials es van rebel·lar agafant presoners els oficials de veritat.

Seguint el pla de Mola la rebel·lió comença pel nord amb intenció de dirigir-se cap a Madrid, on teòricament es trobarien amb l’exèrcit de l’Àfrica.

El ministre de Marina republicà, José Giral, assabentat de la primera part del cop d’estat al nord i el Cantàbric, intentant ocupar Bilbao, va ordenar que dos destructors, l’Almirante Valdés i el Sánchez Barcastegui, es dirigissin a reforçar la batalla per conquerir Bilbao i heus ací que van deixar l’estret de Gibraltar desprotegit. Greu error logístic de conseqüències llavors imprevisibles però que van afavorir el trasllat dels exèrcits rebels africans cap a la península.

Franco va decidir enfrontar-se al bloqueig republicà naval i sortí de Ceuta amb quatre vaixells mercants escortats per la canonera Dato, un guardacostes i un torpeder. Van arribar a Algesires prop de 3.000 soldats. Xifra totalment insuficient per a allò previst.

Franco i el seu estat major (Kinderlan, Saez de Buruaga i Baigbeder) observaven tota l’operació des de la muntanyeta o turó Hacho, a Ceuta (5 d’agost del 1936).

Franco va negociar i va demanar personalment a Hitler ajuda aèria. Sembla que el pagament era material de mines espanyoles per construir explosius. L’alemany li va fer cas i va enviar 20 Junkers 52, escortats per un grup de caces ME 109. Aquests van crear un pont aeri passant soldats i equipaments de quatre a sis viatges al dia entre Tetuan i Tablada (Sevilla). Fins a final d’agost van passar de 6.000 a 8.000 soldats.

El primer viatge naval amb destinació Algesires de Franco, aquest amb el seu llenguatge habitual triomfalista, l’anomena comboi de la victòria (la Guerra Civil just havia començat i de lluny ningú sabia qui la guanyaria).

L’ajuda dels aliats feixistes creant un pont aeri va ser decisiva per a l’aixecament militar contra la República, així com la participació més tard de l’alemanya legió Còndor. I també l’ajuda italiana, amb els trimotor Savoia Marchetti, de la base de Mallorca.

Franco, seguint el seu tarannà optimista, anomenava els primers anys després del final de la Guerra Civil, primer any triomfal, segon any triomfal, etcètera. I es nomena a si mateix generalíssim, títol que no existeix, ja que després de general de divisió i capità general, generalíssim és un regal o creació personal i prou.

La conquesta del pas de Gibraltar amb la rehabilitació de bateries de costa a ambdós costats de l’estret va permetre instal·lar a Mallorca una base dels rebels de l’aviació expedicionària italiana, des d’on els poderosos avions Savoia Marchetti podien hostilitzar tots els vaixells que avituallaven el bàndol republicà amb material de guerra comprat per la República a Rússia i bombardejà també el port de Barcelona.

–Franco i Mola, ambdós africanistes, eren considerats competidors, ja que estaven al mateix nivell de mèrits militars (condecoracions, Creu Llorejada i campanyes, ambició i experiència militar). És possible que també s’inclogués Sanjurjo. Curiosament, aquest i Mola van morir en accident d’aviació (casualment?) al principi de la conspiració, restant Franco com a únic capdavanter per continuar amb el projecte de cop d’estat i la guerra. No es va arribar a demostrar mai la hipòtesi d’un accident (atemptat) provocat, sustentada per la dona de Mola, per explicar la mort separadament d’ambdós oficials revolucionaris. El cert és que Franco, amb els seus diversos viatges durant la Guerra Civil i posteriorment, mai, mai, va utilitzar qualsevol, al seu abast, mitjà aerotransportat després del Dragon Rapide. Anava sempre amb un automòbil blindat, regal de Hitler, rodejat de la guàrdia mora, o en tren (a l’entrevista personal amb Hitler a Hendaia va arribar tard i en tren).