La cua

Si una cosa m’empipa i em posa de mal humor és empassar-me una cua. Sobretot a la frontera quan viatjo de Barcelona a Andorra, o al inrevés d’Ordino a Barcelona. Em sento idiota, i més d’un cop en què m’ha enxampat el toro he girat cua i he tornat a Barcelona, o des d’Ordino he decidit anar pel Pas de la Casa i Puigcerdà. Un cop, fa un parell d’anys, pujant des de Barcelona abans d’arribar a Berga hi havia més d’una hora de cua; com poden imaginar també vaig tornar enrere.

No suporto les cues… però hi ha cues i cues. Hi ha cues de cotxes i hi ha d’altres cues. Hi ha cues per accedir a un concert; gent jove que acampa i passa la nit al carrer per aconseguir veure el seu cantant favorit. Hi ha cues perquè et signin un llibre o un disc, o per comprar una peça de roba.

Cues per veure un esdeveniment esportiu o entrar a un museu un dia festiu i estival.

També hi ha cues per veure morts i funerals. God save the Queen.

Aquestes no les he entès i crec que no les entendré mai. Escapen a la meva comprensió. Sí que entenc que la del Regne Unit, Elisabet II era la reina del que havia estat tot un imperi si comptem la Commonwealth... però no li acabo de veure el què.

Tampoc es tracta d’un menyspreu a l’estament monàrquic. Com diu el meu amic Jacint, millor una monarquia que et representi que un ball de presidents; dona més seguretat: potser sí. Tot i que personalment, si em deixessin escollir, preferiria la república.

Això de ser súbdit no m’emociona, millor ser ciutadà del país.

Però, tornant a les cues, tampoc entenc la necessitat de veure una persona morta o el seu taüt. Puc entendre que se li vulgui rendir homenatge, el funeral d’Estat, però em costa comprendre les cues que es fan per veure un personatge polític, sigui una reina, un rei, un dictador o un antic governant. I, òbviament, parlo de personatges públics; no de l’àmbit familiar en què la presencia del amics reconforta i acompanya.

Sigui qui sigui, en la mort, hi ha quelcom, l’ànima o digues-li com vulgui que se’n va, ja no hi és. La reina ja no és la reina, tampoc el rei o el president. El seu habitacle no és més que un cos buit, una casa buida. Qui visita les cases buides i abandonades?

Una mòmia podria ser una excepció, perquè ens parla d’una altra època, un altre món i d’altres costums... tot i que, tampoc en aquest cas faria la cua: ni per un cap d’Estat que acaba de morir, ni pel faraó que va ser embalsamat i enterrat fa molts anys.

En qualsevol cas, una cosa és no entendre-ho i una altra de ben diferent no respectar un sentiment que se m’escapa. Tothom és ben lliure de fer la cua que vulgui i acomiadar-se de qui vulgui.