“No sigui modest, senyor Thornhill”

És una de les sortides de l’Eve Kendall en ple àpat en compa­nyia de Roger O. Thornhill al vagó restaurant del tren 20th. Century Limited que els porta de la Grand Central Station de Nova York a Chicago. Estem parlant de North by Northwest, de l’Alfred Hitchcock, amb Eve Marie Saint i Cary Grant encarnant els dos personatges centrals de la pel·lícula.

Si em preguntessin ara mateix quines són les meves deu pel·lícules predilectes, una seria sense cap mena de dubte North by Northwest, que aquí es va estrenar com Con la muerte en los talones. Expliquem-ho tot; Hitchcock residia als Estats Units des del 1939 reclutat pel poderós productor David O. Selznick, on començaria la seva etapa nord-americana rodant Rebecca, estrenada el març de 1940 i per la qual Selznick guanyaria un Oscar de l’Acadèmia a la millor pel·lícula. North by Northwest es rodaria 20 anys més tard d’arribar Hitchcock al país de les oportunitats.

En realitat, Selznick i Hitchcock no s’entendrien mai i acabarien de la pitjor manera, predisposant que l’entremaliat i agut cineasta anglès gastés una broma força diabòlica al peix gros de Selznick a Rear Window, coneguda com La ventana indiscreta. El sinistre personatge Lars Thorwald, observat per James Stewart des de la seva finestra amb un teleobjectiu, seria caracteritzat de Selznick i, a sobre, amb les mateixes ulleretes. I a North by Northwest també hi ha una subtil referència al productor arran de la O del seu cognom. Hitchcock aplicava allò que deia: “La venjança és dolça i no engreixa.”

Durant l’època daurada de Hollywood, entre final dels anys vint i mitjan dels seixanta del segle passat, la seva indústria, a banda de disposar de recursos artístics i financers més que suficients, per no dir il·limitats, comptava amb tot un reguitzell d’actors secundaris que acostumaven a ser fins i tot millors que les estrelles mediàtiques a les quals només s’exigia presència i glamur per fer taquilla. En aquest sentit, el mateix Hitchcock recordava: “Per a mi el cine són 400 butaques per omplir”, i es quedava curt; ell n’omplia moltes més.

Reconec que a mi m’atrauen els rols secundaris com els que feien Jessi Royce Landis i Leo G. Carroll, als quals hem de recordar perquè ambdós moririen l’any 1972, ara fa 50 anys, i coincidirien a Con la muerte en los talones. Jessi Royce Landis faria de mare a les dues pel·lícules que va rodar a les ordres del director de panxa i papada prominents: de Cary Grant a North by Northwest i de Grace Kelly a To catch a thief. Curiosament a moltes de les cintes del mag del suspens hi surten mares amb caràcter i possessives; a Notorius, Psicosis i The birds en tenim tres exemples. I a El Cisne, de Charles Vidor, Royce Landis també fa de mare de la Grace Kelly, on, a més a més, hi treballa Leo G. Carroll.

North by Northwest ho reunia tot: un immens director, Alfred Hitchcock, un guionista excepcional, Ernest Lehman, un sensacional compositor de bandes sonores, Bernard Hermann, i un elenc de figures encapçalat per Eve Marie Saint, Cary Grant, James Mason i Martin Landau, aquest últim mort ara fa cinc anys. Permeteu-me, però, parlar un momentet de Bernard Hermann, que per a mi ha estat un dels millors compositors de bandes sonores de la historia del cinema. Nascut el 1911 a Nova York i mort el 1975 a Los Angeles, és autor de la música de vuit pel·lícules de Hitchcock, amb qui per cert al final també acabaria malament.

Seria Orson Welles qui introduiria Hermann al món del setè art arran de posar música original a l’episodi radiofònic La guerra dels mons, amb què Welles un 30 d’octubre de 1938 atemoriria la població nord-americana narrant una invasió d’extraterrestres provocant que la gent fugís aterrida de la ciutat. Per a Ciutadà Kane Hermann compondria la seva primera banda sonora. Li esperava una carrera fulgurant, comparable a la de Max Steiner, el referent musical per excel·lència. I és que Hollywood reclutava els millors compositors, com Alex North, Jerome Moross, Victor Young, Henry Mancini, Jerry Goldsmith o Erich Wolfgang Korngold, entre moltíssims altres. I m’agrada saber que l’estètica musical que influiria Bernard Hermann seria la del romàntic francès Hector Berlioz. No obstant això, si ara mateix em fessin escollir una partitura de Hermann, crec que seria Vertigo, també de Hitchcock, perquè, d’alguna manera, fa l’ullet al Tristany i Isolda de Wagner.

Com ja he dit, tant Selznick com Hermann acabarien enfadant-se amb Hitchcock. Sempre m’he preguntat qui deuria ser el causant d’aquest disbarat. Imagino que tots tres tindrien les seus motius tot i que penso que tots devien tenir l’ego molt alt. Sort que, arran de partir peres amb Hitchcock, Bernard Hermann treballaria per a François Truffaut, un altre veritable home de cinema nascut i mort a París el 21 d’octubre de 1984 i fervent admirador d’Alfred Hitchcock i Orson Welles.

*Josep Maria Escribano Casaldàliga, Director artístic de la Temporada de música i dansa d’Andorra la Vella