Aquella llum, Simona

En recordança de Simona Naudi Ubach

Ha arribat la neu Simona, just quan tu has enfilat el camí més llarg de tots, el del repòs etern. Com sempre, la primera nevada l’hauries fotografiat des de la finestra de la cuina i junt amb la fotografia hauries enviat un joiós: “Està nevant a Soldeu!” Avui, la Conxita em diu que quan vas néixer, a final d’octubre, va fer una bona nevada i que aquesta neu primerenca també ha volgut venir a dir-te adeu. La neu i la seva llum, aquella llum ampla i generosa continguda en cada borrall, ens porta el teu record. I t’hi sabem i t’hi sabrem. Arribarà la neu, veure’m nevar, i seràs present, en la nevada i en el blanc adormit de sobre els camps, els boscos, els llosats.

Ens costarà saber-te lluny, Simona, però et parlarem com si fossis ben a prop, a la vora, caminant, anant d’excursió o mirant país, cosa que tant t’agradava. Un dia serà una travessa llarga, de set o vuit hores, com aquell dia de març que ens va agafar la llum del capvespre baixant de l’ermita de les Peces cap a Alàs i per la riba dreta del Segre fins a la Seu, fent-nos senyal de benvinguda la catedral il·luminada. Havíem arrencat de matí a Martinet amb tota la colla i pel camí ral anar baixant: Cabiscol, els Arenys, Palluana, el Pont de Bar, el Pont d’Arsèguel i cap a Arsèguel, on vam dinar a la plaça. I cap a passar el pont de la Tosca i enfilar cap a Velluda, acarar-nos a Cadí saludant els pins d’Aubèrria i ensotar-nos pel riu de Vilanova i per sota les Castelles fins a l’aubac dels Canemassos i ja cap a sortir a les Peces i obrir-se’ns tot l’Urgellet al davant, amb la vista gratificant marxant de dret fins a Ares, Boumort, les Piques de Taús, Sant Quiri i la Vall de Castellbò amb la Torreta d’Orri tancant de forma vigorosa i aplomada el ponent pallarès. Te’ls torno a dir ara els noms, perquè t’agradava demanar-los i et feia goig saber-los, sobretot quan voltàvem per verals desconeguts. Com te’ls preguntava jo a tu en ser als teus dominis de Soldeu, posem el cas, al Pla de les Pedres, i t’assenyalava a l’altre costat de vall, un pegat o un roc concret, cap allà l’orri de Rusca. I me’l detallaves i, si no el sabies, que no passava gaire, feies una revolada de geni i deies: “Ja li ho preguntaré al meu pare i t’ho diré.” I arribava el nom al cap de poques hores, diligent i tu satisfeta.

Ara recordo aquella llum del Pla de les Pedres, el dia de pujar la vacada, aquella llum neta i viva dels encara frescos matins de final de juny. L’any passat va ser el darrer que hi vas poder pujar. A mitja pujada, que fèiem a poc a poc perquè et cansaves, et tapaves, em va fer il·lusió treure una fotografia de tu amb les bordes d’Envalira, les vostres terres de Peretol i Soldeu al fons de la vall. T’hi veus riallera, contenta, com sempre. Aquest any, ni tu ni tampoc jo hem pogut pujar les vaques al Pla de les Pedres. Tu per força perquè havies de fer repòs i anar guanyant forces i jo perquè estava pendent dels incendis forestals, que ens feien estar en alerta màxima a les comarques prepirinenques. Però l’endemà al matí, animosa, ja m’informaves de com havia anat: “Bon dia Jordi! Les vaques van pujar bé. Es veu que el bou va fer una mica el tonto a l’arribar al Pla de les Pedres, però van arribar. Ara fins l’agost que aniran cap al Maià i Portella.” I m’imaginava la Doline, la Romària, la Pascuala, l’Esquirola, la Pomet, la Negra, la Pequenya, la Gotlla, la Suïssa, la Polida, la Maduixa, la Nina, la Cadernera, la Blanqueta, la Pardiu i el Bouet, amb els vedells encuriosits i alegres per la seva primera estada a muntanya. En deies, ens deies els noms, de les vaques i, en sentir-te, et miraven, sabedores que en teníeu, els Peretol, cura i bon ofici. Com amb les ovelles i les cabres, quan les engegueu lliures costa del Solà amunt, a péixer gormandes.

Ai Simona, ens costarà, com de fet ja ens costa, no tenir-te al costat, dir-te coses, que ens en diguis. Sentim tristor, però com em deia tot parlant de tu mossèn Ramon no fa gaires dies: “De les tristors en farem llum.” Sí, et sabrem en la llum, Simona, en tantes clarors de matí, de migdia, de capvespre, fins i tot en la claror de la llum dels fanals que vetllen els carrers de nit. Claror, llum de matí tot pujant a peu d’Organyà a Santa Fe, tocant amb les mans l’aigua de Bordonera al com de la Borda, on tant t’estimen. Claror i llum de migdia a Meritxell, encenent un llantió d’amor en el cor de qui estimem. Claror i llum de capvespre en el llosat de la borda de Molné, rasa, silent, quan el sol de primavera o tardor va caient a poc a poc o ja a l’hivern, quan es fa aquella viva llum de neu i el llosat creix blanc i ferm a la vista. Totes aquestes llums i tantes altres que hem estimat, ens diran que hi ets, Simona. Que reposis en pau.