Diada

Si, com darrerament és costum, heu començat a llegir això en diumenge, i encara més, el dos d’octubre, potser podreu satisfer un mínim de curiositat en saber que en les darreres vint-i-quatre hores podíeu honorar la declaració de l’ONU com a Dia Internacional de la Gent Gran.

Les Nacions Unides mantenen, dintre aquest concepte, les persones que ja han passat de seixanta-cinc anys, quan a la gran part del primer món han arribat a la jubilació, a la retraite com diuen –també amb tota propietat– els francesos.

Moltes d’aquestes dates asse-nyalades ho són en memòria de minories, que es considerem dignes de consideració especial, com ara afectacions de malalties. I no és el cas. Els i les que ja han passat de seixanta-cinc anys –en molt bona part, si no en majoria– gaudeixen d’un nivell raonable de salut, més enllà del “si no fos” i continuen constituint una minoria social, però una minoria cada vegada més àmplia, fins al punt de complicar cada vegada més mantenir per part dels estats el seu nivell de benestar social. Però no és moment de recordar –més que donar– idees per a restriccions.

Aviat –el dia 18 vinent– tota la gent magna que viu al país és convidada a la festa que organitza el ministeri d’Afers Socials: l’habitual missa a Meritxell, que aquesta vegada no presidirà el copríncep-bisbe, i al dinar al complex d’Encamp, un dels dos únics espais, amb el Centre de Congressos de la capital, amb capacitat per encabir els centenars de padrins i padrines que cada any hi participen.

Com de costum, el president de la Federació de la Gent Magna farà el seu discurs per reivindicar, o tornar a reclamar, els serveis –millor gratuïts– que el col·lectiu voldria afegir als actuals, i és molt probable que el cap de govern anunciï concessions en la resposta. No oblidem que som en precampanya electoral, encara que el president electe de Veneçuela Herrera Campins, abans i tot de prendre possessió, deia ja al periodista que la seva campanya següent ja l’havia començada.

Potser la millor notícia per al col·lectiu es podia llegir en aquestes pàgines no fa gaires dies: quan la CASS feia públic que els fons de reserva per a les pensions han crescut el disset per cent els darrers mesos, gràcies a l’augment de cotitzants a la parapública, entre assalariats i autònoms, que, a hores d’ara, són els qui solidàriament aporten el capital per fer front als pagaments.

Potser no seran gaires els qui recorden que, inicialment, aquesta caixa funcionava com una mútua i el retorn com a prestació depenia de les quantitats aportades abans per la persona afectada, que podia fixar-les lliurement en funció de les disponibilitats –amb matisos, fins fa poc el treballador podia escollir entre tres graons de l’escala d’aportacions, pel seu compte, amb un nombre de punts acumulats diferents i, per tant, amb garantia d’uns ingressos futurs que, en proporció, sortien més a compte que els de qualsevol fons privat.

Els temps canvien i ara el principal dèficit que detecten la federació i la gent gran en general no és el dels serveis de salut que queden fora de l’abast d’uns jubilats amb la pensió mitjana de 640 euros –poc més de la meitat del salari mínim–, sinó aquesta minsa almoina mensual si no s’ha acumulat patrimoni rendible o alguna altra font d’ingressos. I com s’acostuma a dir figuradament, “d’això plora la criatura”.