L'habitatge com a dret

Un sostre, una casa, una llar, un habitatge és un bé de primera necessitat i un dret fonamental. Un dret que s’està vulnerant i convertint en un luxe per a una part de la societat a causa de la gran especulació immobiliària que pateix el nostre país en els últims anys. Actualment, la problemàtica ha arribat al punt àlgid provocant inevitablement una desigualtat d’accés a l’habitatge. Els col·lectius afectats en primera instància són els més vulnerables: les persones joves, dones i immigrants.

L’habitatge té un component integrador, per tant, com més dificultats, més gran és el risc d’exclusió i de segregació social, cosa que evidencia la desigualtat i l’escletxa social. És per això que l’habitatge representa una de les necessitats socials més importants, essencials per poder dur una vida digna. A banda d’accedir a un habitatge, també és primordial que aquest sigui digne i tingui unes mínimes condicions per poder viure-hi de manera adequada (estat i espai de l’habitatge) i que es puguin garantir les necessitats energètiques domèstiques (electricitat i calefacció).

A Andorra, més de la meitat de la població viu en un règim de lloguer, fet que suposa que aquestes persones hagin d’afrontar una despesa en habitatge que representa una part substancial dels ingressos de la llar. Resultant de la crisi de l’habitatge, la despesa s’ha anat incrementant amb el pas dels anys, repercutint directament en l’economia familiar. En el context actual, les despeses totals lligades a la llar són inversament proporcionals als ingressos, repercutint especialment en les oportunitats educatives, laborals, socials i també en la capacitat d’estalvi de les famílies. En el cas dels joves, per exemple, constitueix un fre a l’emancipació perquè es retarda la transició a la vida adulta, amb una afectació directa en la davallada de la fecunditat. Certament, cada cop més s’accentua l’escletxa generacional entre els baby boomers i la generació anomenada millennials i Z, impedint que les noves generacions prosperin. Respecte a les persones grans, la qualitat de l’habitatge també condiciona la qualitat de l’envelliment. Alhora, la problemàtica s’accentua en funció de la tipologia de la llar, concretament per a les llars monoparentals.

Un altre aspecte important que emergeix en la problemàtica de l’habitatge de lloguer és la percepció d’inseguretat residencial. La combinació entre precarietat econòmica i manca d’estabilitat residencial implica una major sensació d’inseguretat en aquelles llars vulnerables, afectant així altres àmbits de la vida, entre els quals podem destacar la salut i les relacions socials. Doncs, definitivament, queda palès que l’habitatge té una funció socialment cohesionadora i integra-dora.

En termes generals, per poder fer front a aquesta casuística tan complexa, una de les recomanacions que es fan per poder mantenir un equilibri entre els ingressos i les despeses és que el preu de l’habitatge no superi un llindar, concretament una tercera part dels ingressos mensuals. A Andorra aquesta regla del 30% no s’aplica, la qual cosa dificulta enormement la possibilitat de viure dignament.

Concòrdia ha apuntat en diverses ocasions algunes de les causes d’aquesta escalada de preus, especialment la inversió estrangera, el creixement urbanístic desordenat i l’especulació immobiliària. Des del Govern s’ha implementat una sèrie de polítiques conjunturals, d’extrema urgència, per tal d’amortir l’impacte negatiu de la lliure oferta i demanda del mercat de l’habitatge. No obstant això, caldria repensar la problemàtica des d’una perspectiva més estructural, i, entre altres resolucions, poder establir uns topalls a l’habitatge de lloguer, establir una política d’habitatge protegit, així com també incentius a l’habitatge de propietat per a la població resident. És evident que el mercat de lloguer en el context andorrà actual, caracteritzat per una manca de regulació i protecció social de l’habitatge, és el que provoca més fragilitat i inseguretat, tot i ser l’oferta més disponible, perquè els col·lectius vulnerables i la societat en general accedeixin a l’habitatge.

Aquestes mesures, vinculades a un model de governança transversal, contribuirien a garantir un habitatge digne a tota la societat i pal·liar el risc d’exclusió social que implica. Així doncs, poder accedir a un habitatge digne i mantenir-lo és un dels majors reptes que se’ns dibuixen com a societat.

* Nuri Segués Daina, Impulsora de Concòrdia