En record i agraïment a la Ramona de cal Borró

Ramona, Borrona (com éreu coneguda a Canillo), tieta Ramona, heu marxat amb la primera nevada de la temporada, a la mateixa casa, a cal Borró, on heu passat la major part de la vida, al costat d’un foc que heu encès milers de vegades i que escalfava aquell racó on, per algun misteri o màgia, el temps es parava per a tots els qui el penetraven. Som molts els qui ens heu acollit i que hem gaudit del vostre somriure i de la vostra alegria, energia i positivisme, sempre traient importància de les angoixes i maldecaps, i recordant-nos allò que és realment important i que no hi parem prou. Una teràpia de la senzillesa que ens obria els ulls i ens tranquil·litzava amb lucidesa en escoltar-vos dir les paraules justes amb el reflex de les espurnes del foc en els vostres ulls d’argent.

La vida us ha regalat molts anys que heu aprofitat per fer, per crear, per servir i per oferir. I aquest regal l’heu tornat en generositat i una bondat infinita a tots els qui us han conegut, ja siguin parents, amics, coneguts, veïns, nens de l’escola, o qualsevol persona que us podíeu creuar.

Germana gran de vuit germans, als qui també vau cuidar i fer de mare, abans d’hora, de la vostra germaneta petita, la vida us va mostrar de ben aviat el camí i els valors del treballar, del cuidar i del servir.

Per servir, vau arribar a Andor­ra l’any 1949, fa més de 70 anys, des de la Plana d’Urgell, per pujar a cal Borró del Forn, a 1.800 metres d’altitud, un lloc a l’època aparentment inaccessible, i amb camí d’animal, fins a aquella casa majestuosa que escalfen encara les últimes calrades de sol, quan a Canillo quasi ja és fosc, i que s’erigeix en vista panoràmica de tot el Forn, Cultià, Prats, Mereig i Montaup. Una casa tricentenària a la qual vau pujar a servir i on l’amor us va adoptar per sempre més.

Després vindria l’època on creuaríeu el camí de tots els nens i pares de Canillo, com a conserge de les escoles de Canillo, on vivíeu al pis del cap de casa de les escoles. Ningú dels que haurem passat per allà, nens, mestres o pares, oblidarem mai la vostra dedicació i compromís amb la feina, que sovint excedíeu, quan el vostre pis era a la vegada la cantina, la infermeria, o la guarderia dels nens que esperaven els pares que no podien arribar a l’hora. Molts recordarem sempre aquelles escales lluentes, o l’energia amb la qual palaveu la neu del pati. 25 anys de servei a la comunitat educativa, fins l’any 1988, quan us vau jubilar, que mereixen tot el reconeixement.

Els últims anys els heu passat donant vida a la casa del Forn, amb total autonomia i llibertat, no sabent mai què era l’avorriment, i amb una energia inconfusible, ja sigui als 70, 80 i 90 anys. Dona infatigable i hiperactiva (com diem avui), tant treballàveu a l’hort, cavant les trumfes o el tabac, o cuidant els cavalls, com us dedicàveu sense límit a allò que en aquell moment teníeu al cap, sacrificant si calia nits senceres per transformar i canviar alguna habitació de la casa, o per crear obres d’art de pessebres, vestits de Carnaval, o creus i ornaments religiosos, amb productes que avui dia s’anomenarien de km 0 i reciclats (macarulles, taps d’ampolles, pots de iogurt, closques de musclos, plomes, etc.).

Un enginy i creativitat que traspuava una ment apassionada, moderna i sovint transgressora pel seu temps, i que sobrepassava l’àmbit generacional, guanyant-vos l’estima i l’admiració dels qui us coneixien i de fidels com la Dolors del Roc (epd), que s’atrevia a lluir els vostres vestits de Carnaval a diverses parròquies i que us van merèixer més d’un premi. No podrem mai oblidar les creacions de pessebres a l’entrada de cal Borró, sota l’escala de fusta, i la devoció amb què explicàveu tant les escenificacions com els materials; o les col·leccions de vestits de Carnaval penjats al cap de casa, similars als vestits d’alta costura, però amb el mèrit d’utilitzar només els recursos d’existents o residus, i a cost zero.

El vostre modus de vida interior i autònom era de seguit contrarestat i instruït per una munió de persones que us venien a veure i que acollíeu a casa vostra sempre amb alegria. Sigui l’hora que sigui, atrèieu visites que es quedaven a dinar, a sopar o a dormir, com si un hostal fos. El do de l’hospitalitat i de la generositat el conreàveu amb tots els visitants, com també amb persones necessitades que vau cuidar i acompanyar durant anys.

Heu volgut dedicar la vostra vida a servir i treballar, i heu estat feliç i heu gaudit servint i treballant (i no us en heu queixat mai!). I no heu volgut dedicar la vostra vida a la vostra imatge (odiàveu i us negàveu –enfadant-vos– a sortir a cap foto!), a ser protagonista, al que diran o a quedar bé (que lluny queden aquests valors de l’actualitat...). Heu defensat amb fermesa i convicció les causes dels més febles però també les vostres idees i ideals, de vegades incompresos, i que algun cop podien sorprendre i inclús arribar a discussions vehements, però que sempre acabaven perdent els qui us contradeien, davant la força interior de la vostra voluntat, i la vehemència i convenciment que transmetíeu, i sobretot amb la vostra sentència final: respecteu les idees!

Heu marxat en la discreció, en la senzillesa i en la humilitat, sempre com heu estat i com heu volgut, i aliena al que diran. Però potser malgré vous, deixeu un llegat inconfusible, primer a la Rosa Mari, al Xavier, al Landry, a la Sabrina, a l’Octavi, a la Jana i al Martí, i a tots els germans i nebots; tots ells porten la vostra empremta per sempre més, i a un poble i un país que us ha estimat i que us estarà eternament agraït.

Des d’aquest primer d’octubre pugeu a fer companyia i a retrobar el vostre estimat Cisquet, també una persona entranyable a qui sempre recordarem.

En record de la Ramona Alcobé Magre, una persona i dona extraordinària que restarà per sempre a la nostra memòria. Moltes gràcies per totes les lliçons de vida que ens heu donat.