'Dix fois trop tard…'

Fa un any i mig Bonaventura Adellach ens va deixar. L’Antoni Pol i Solé en la seva memòria va citar el que va escriure el 1973 a les seves Realitats Andorranes i Objectius: “Aquí, a Andorra, no s’ha pres encara fins avui consciència […] de l’urbanisme. Convindria que això vingués aviat.”

Aquell llibre l’havia llegit de petit, alguna tarda que avorrit per casa m’havia agafat la curiositat de veure què havia escrit el tiet. Poc hi entenia... La veritat és que encara no hi entenc jo d’urbanisme. És un terme que inconscientment relaciono amb la nostra llar, la seva estètica, el seu consum. El relaciono amb el nostre entorn més immediat, si les nostres construccions ens aïllen o ens comuniquen, amb una comunitat de veïns, amb un poble. El relaciono amb la definició dels nostres espais de lleure, dels nostres centres escolars, dels nostres entorns laborals. El relaciono amb l’accessibilitat per a les persones amb mobilitat reduïda, els nostres infants i la nostra gent gran. Ens afecta quant a la preservació del nostre patrimoni, cultural i natural, en la manera que tenim de desplaçar-nos i també en la nostra imatge com a país turístic.

Des de llavors, en el nostre quotidià, hem pogut experimentar els efectes de l’urbanisme que hem acceptat com a societat. I l’hem acceptat tots: propietaris de terrenys que han volgut treure un rendiment financer màxim a les seves propietats, alguns arribant a creure, i altres manifestant-ho malgrat no creure-ho, que l’Estat no tenia dret d’establir límits a la seva utilització del sòl. Promotors que han volgut treure un rendiment financer màxim a les seves inversions, considerant que no devien a l’Estat tanta part del benefici de les seves operacions. Els bancs, que han volgut treure un rendiment financer màxim als seus serveis, considerant que era més important que la màquina segueixi rodant que no haver d’afrontar una situació que ens atrapa. Els han ajudat arquitectes i enginyers, que han volgut defensar la llibertat d’aquests actors a treure un rendiment màxim a curt termini, i poder assegurar-se el seu treball. Ha anat molt bé per a tot el món de la construcció, un dels pilars de la nostra economia amb un pes per sobre del 10% des de fa dècades. Ha anat molt bé per a les immobiliàries, per a les empreses derivades, des de la seguretat fins a la neteja. Ha anat molt bé per a l’economia a curt termini. I els polítics han respost a aquesta demanda de la societat facilitant aquest desenvolupament.

Així doncs, cap dels conceptes que em venien al cap pensant en l’urbanisme no s’ha posat al davant del seu motor. No és sorprenent que amb tant de temps que es manifestava la necessitat de planificar l’urbanisme, ens trobem desorientats. S’han comentat els problemes pel que fa a les infraestructures de transport des del anys setanta, anys en què l’Estat no va ser valent per fer valdre la planificació de les car­reteres amb interès públic i es va deixar governar per l’interès privat. Ara, recordava el Ferran Goya amb la seva experiència en l’estudi del projecte del metro aeri, no hem previst espai ni per a les parades del transport públic, amb les respostes imaginatives i poc pràctiques que descrivia en un article l’any passat. No ens hem preocupat de les estadístiques poblacionals, ni de les seves implicacions quant a recursos. Ens hem anat queixant del trànsit, de les cues, de la manca d’aparcaments. I els recursos? Aigua, menjar, energia... Això semblava que no ens havia de faltar mai, fins que la crisi energètica ens demostra que ens surt més car consumir una part d’energia produïda fora de casa més important, i se’ns comença a parlar de la possibilitat de talls de subministrament. Ens toca rebaixar el consum i augmentem població... ho fem més difícil. Ens trobem centres escolars ubicats en espais on no estaven previstos, on quedava lloc. Sense possibilitat de poder tenir espais lliures de construcció al voltant (podem afegir aquests dies que aquests centres estan a l’aguait d’instal·lacions esportives per poder realitzar educació física). No comentaré l’estètica, ja que per colors no discutirem. I per si algun dia necessitem ser un xic més autosuficients pel que fa a alimentació, no hem considerat necessari preservar terreny agrícola. No cal més alarmisme que la situació ja em sembla prou degradada.

I amb tant de temps, no s’ha cregut convenient reaccionar a les diverses veus que intentaven fer-se escoltar. Al contrari, el fenomen ha anat prenent una velocitat que sobrepassa de lluny les previsions surrealistes al respecte. Fins que un matí, un grup de joves andorrans es presenta sota el nom de Concòrdia, i valent davant de tots els actors que la classe política fins ara havia mantingut tan satisfets, diu que això no pot seguir així, els posa davant de la seva responsabilitat i mostra que no li fa por prendre el relleu. Ara sí, corre, corre! el comú d’Ordino anuncia una moratòria per reaccionar a la projecció dels dotze mil habitants amb els projectes aprovats enfront dels cinc mil actuals. Govern emplaça el Consell a prendre mesures per la via ràpida, no per la ràpida, no, per la via d’extrema urgència! i anuncia la seva moratòria. El Col·legi d’Arquitectes demana que s’aturi momentàniament la construcció, que l’urbanisme s’ha de planificar! I en el seu exposat proposa fins i tot el control de la inversió estrangera, amb el punt de vista expert d’altres sectors. Corre, corre! Fem tard, i sense presa de consciència de què ens ha dut aquí, i llavors, de si estem disposats a canviar-ho, podem anar pitjor malgrat els anuncis i les voluntats anunciades. Un fre de la construcció sense més accions pot ser un premi màxim per als qui ja ens han posat en aquesta situació i un càstig per als qui no han especulat. I penso: sort de l’aparició de Concòrdia! que ens ha cantat el revolt abans de trobar-nos com el pilot François Delecour, en aquell clip cèlebre de l’APM, accidentat i escridassant el seu copilot: “Dix fois trop tard! Dix fois trop tard! Cent fois trop tard!” A les portes del 2023, d’algun lloc del cel, sento: “Cinquanta anys tard…”

* Jordi Ordoñez Adellach, Professor de matemàtiques